Abundància de llàgrimes de cocodril per tot arreu
És ben cert que les coses no van tan bé com voldríem, però també que alguns fan del victimisme la seva senyera, que no abandonen ni per dormir. Assistim a un melodrama col.lectiu de grans dimensions. Tots ploren. Ho fan a llàgrima viva. Gemeguen a cor que vols. Es diria que ha sonat una trompeta que anuncia l'obertura de totes les comportes dels plors més variats. La consigna és llagrimejar sense parar i fins a l'ofec. Això es el que diuen que fan els cocodrils i per això la metàfora de les seves llàgrimes.
Aquest fenomen general, si el traslladem a casa nostra, té immediatament identificats els protagonistes. Penso que ho som tots. ¿Amb raó o sense? Aquesta és una pregunta difícil de fer i a la qual possiblement seria molt feixuc trobar resposta. Ja m'agradaria, a mi, contemplar qui practica les llàgrimes de cocodril i transformar les seves mans en una mena de piscina gegant que s'ompli d'immensitat, com les mateixes aigües del mar.
No es això, però: quan les coses es volen, si s'hi posa esforç, es poden arribar a aconseguir. Hem de tenir sempre present les emocions i la pròpia ànima. No podem esperar cada nit les campanes de la ventafocs, sinó que hem de fabricar les carrosses necessàries per caminar vers el futur.
Si sabéssim fer la deguda transició de la màscara al somriure, almenys tindríem un punt de simpatia i alegria, que no tot és tan fosc, ni totes les coses són tan irremeiables.
El que passa és que per alguns ja va bé tant de fer el ploricó. Són aquells que no fan ni deixen fer. O potser els que volen, a través de la desgràcia, que altres fabriquin l'alegria. La victoria és sempre furor --com deia Victor Hugo-- i la derrota és permanentment rabiosa. Això explica el poc cens de furiosos positius i el molt elevat de rabiosos compulsius. La novetat d'avui és la que torna obsoleta i abocada a les escombraries la novetat d'ahir.
Periodista. [email protected]
Per a més informació consulti l'edició en paper.