• El Pirene Embid posa nom, cognoms i dates a les primeres ascensions històricament documentades als pics andorrans

Doncs sí: aprofitant el desglaç hem decidit tornar a enfilar-nos per les nostres muntanyes, com feliços cabirols, amb la bona companyia del guia i bloguer aragonès Alberto Martínez Embid –premi Pirene un parell de temporades enrere– i posar una mica d'ordre, llum i taquígrafs en el el terreny fins ara verge del pirineisme nostrat. Ras i curt: la llista de les primeres ascensionshistòriques i documentades als nostres pics. Una feina de xino –si és que encara es pot dir així– que Embid va emprendre ara fa uns mesos i amb l'entusiasme habitual al seu bloc ancorat a l'edició digital de la revista Desnivel –en vam donar una primera notícia al febrer– i que ara veu per fi la llum amb una exhaustiva llista que inclou una trentena d'ascencions, totes elles datades al segle XIX, amb sortida el 1809 a la Serrera, Fontargent i el port de Siguer –les primeres conquestes històriques, al sarró del geòleg suis Jean Charpentier– i arribada als pics d'Escobes i de Noé, que es van apuntar dos pirineistes francesos, Pierre Marfaing i Jean d'Ussel, el 28 de juliol del 1900: una jornada prolífica. I hem dit bé: pirineistes i no alpinistes, perquè aquest és el terme que s'imposa des de finals del XIX, amb un legítim matís reivindicatiu i que implica –adverteix Embid– «demostrar un cert afecte per la carena, per la seva història i pels seus homes: si no, ets simplement un muntanyer que opera als Pirineus, però no un pirineista de l'estirp dels Russell, Beraldi, Schrader i Bondidier». Queda dit.

Entre aquests dos anys –el 1809 i el 1900– el sector andorrà de la carena veurà desfilar un grapat de patums del pirineisme. L'Any Zero –i el moment estel·lar d'aquesta història– és per a Embid el 1864: l'estiu d'aquell any, Henry Russell i Charles Packe conquereixen el pic de Rialb: «Dos personatges irrepetibles que posen en marxa el descobriment turístic de la muntanya andorrana; la llàstima és que no continuessin amb tota la rècula de dosmils alts que tenien a l'abast». Però al costat, ben bé al costat d'aquesta fita major del pirineisme nostrat, hi situa altres tres episodis que, diu, mereixen figurar en lletres d'or: les campanyes de les comissions mixtes hispanoandorranes perd delimitar la frontera entre els dos països –el 1856, el 1858 i el 1863, amb protagonisme destacat per al subsíndic Francesc Duran i el subsíndic Joan Moles, i conquestes de la Roca de Pimes, el Roc d'Aill, el pic d'Enclar, el Port Negre, el Comapedrosa, Tosseta de Vallcivera, la Coma Estremera, el Medacobra, Baiau i Monturull: ¡quasi res! Posats a triar, Embid –erigit en l'Elizabeth Hawley del Pirineu– també es queda amb les cinc primeres turístiques –així en diu ell– al Compadedrosa: des del tolosà Roger de Mponts –que hi va deixar targeta de visita, literalment, el 18 de desembre del 1878– fins a la nissaga dels Marcailhou d'Aymeric, el 18 de juliol del 1894. Entremig també trepitjaran el sostre andorrà Maurice Gourdon –un altre nom il·lustre, el 28 de juny del 1882–, Henri Brulle (el 22 de juliol del 1882) i Aymar d'Arlot, comte de Saint Saud (el 28 de juliol del 1886).

Els pioners, amb interrogant

El punt d'inflexió entre el pirineisme victorià del XIX i el purament esportiu del segle següent el marca ran les campanyes del vescomte Jean d'Ussel, que a finals de segle atacarà (i conquerirà) el Medacorba (3 de setembre del 1899), el Siscaró (15 de setembre del 1899), Escobes i Noé (28 de juliol del 1900): «Ja no es conformaven a pujar; volien fer-ho per les crestes fins aleshores considerades inviables, el camí equivocat o wrong way». I a partir d'aquí entrem de ple en el pirineisme contemporani, que podem explorar –més o menys– a l'hemeroteca, que culmina amb l'epopeia –encara oberta– de Domènec Trastoy a l'Everest, i que queda fora de les pesquisses d'aquest ratolí de biblioteca i grafòman impenintent que és Embid. Per cert, en el llista d'aquí dalt hi hem omès conscientment algunes primeres no direm que dubtoses, però com a mínim hipotètiques: les dels precursors de tot plegat, els que es van aventurar muntanya amunt abans fins i tot de Charpentier i que estan condemnats –sembla– a sortir sempre amb un imfamant interrogant a l'esquena. Parlem de Francisco de Zamora, que reclama –recorda Albert Villaró– una primera al Casamanya –el 23 de setembre del 1788, i a mitges amb mossèn Antoni Puig, el del Politar, que no és mala companyia– i la colla de canillencs que, comandats per Vidal de Moreig, van participar... ¡el 1294! a la visura del Castell Ayner: el Pic Negre, segons sostenen Martí Salvans i Jacint Bonales.

Queda per escatir –ja que hi som– un últim dubte: ¿Per què va trigar tant a despertar el pirineisme a casa nostre? Especula Embid que el centre de gravetat dels primers pirineistes se circumscriurà durant els primers decennis al sector central de la carena –amb atenció especial pel Mont Perdut, la Maladeta i l'Aneto– perquè els pioners estaven obsessionagts «amb les cotes altes i els glaciars, i condicionats pels seus centres d'operació als balnearis de moda del sud de França: Biarritz, Pau, Bagnères de Bigorre, Gavarnie, Luchon». En fi, que només quan els «gurus» –diu– del pirineisme es van començar a quedar sense pics verges es van girar cap a l'est. Vaja: que vam ser com les postres de la moguda aquesta. Justificadament, semblas, perquè a ningú no li havia interessat, tot això, fins que va arribar Embid.

Per a més informació consulti l'edició en paper.