• Los Galindos clausuren avui la Temporada amb ?Maiurta' H Escolano hi assaja un homenatge al circ primigeni: un home sol que fa riure i fa plorar

Escolano, a la pista, en el primer dels bolos de Maiurta, ahir al vespre a la capital Foto: TONY LARA

D'acord: només fa quatre anyets de l'última vegada que Los Galindos van trepitjar terra andorrana: va ser per la festa major de la capital, i ja aleshores van acampar a la plaça del Poble. Però no es deixin enredar: aquella Nova vida de Josep i Maria no té res a veure amb aquesta Maiurta amb què avui clausuren la Temporada de teatre. I atenció a l'horari: en sessió doble, a les 18 i a les 20 hores. Per començar, la vela. O carpa, com en diu Marcel Escolano. I si un pallasso amb tres decennis de carretera li'n diu carpa, no vindrem nosaltres –ni tan sols l'IEC– a esmenar-li la plana. Ni que fóssim les llumeneres del parlament aragonès. Dèiem que per començar la carpa, des d'ahir plantada a la plaça del Poble i que pròpiament no és una carpa de circ sinó una iurta. És a dir, una rèplica exacta de les estructures que les tribus nòmades de l'Àsia central –una mica més amunt de Mongòlia, a mà dreta– utilitzen com a habitacle. Bé, exacta, exacta potser no: la de Los Galindos la van gestar i parir a França –es veu que hi ha un artesà que viu d'això, d'armar iurtes– i en lloc de la preceptiva coberta de pell animal utilitza una lona ben poc tribal. A més, aquesta és una mica més punxeguda que la iurta de reglament: per guanyar una mica més de volum interior, diu Escolano.

El cas és que amb Maiurta –ara ja saben d'on ve el títol, ¿oi?– Los Galindos han complert el somni de tota companyia de circ: tenir carpa pròpia. Un somni petitet, si hem de jutjar per les proporcions de la iurta, però que a ells els ha costat que 22 anys. Així que un respecte. I el que dèiem al començament: Maiurta no té res a veure amb el circ que hagin vist últimament per aquest trosset nostre de Pirineu. Ni amb el Raluy ni amb el Wonderland. Ni tampoc amb el que Cirque du Soleil, per si algun despistat havia arribat fins aquí. Maiurta és un retorn al circ de tota la vida, amb un pallasso que surt a l'escenari –circular, al voltant del qual es distribueixen les grades– i proposa un recorregut per la seva vida personal i professional. Tampoc no hi busquin un fil argumental, perquè no l'hi trobaran. Es tracta d'una successió de situacions que van generant números –en ocasions, micronúmeros– de malabars, trapezi i manipulacions d'objectes a partir de les eines del pallasso: un bombardino, unes canyes d'acròbata, uns pots de malabars...

On dormia Genghis Khan

A Escolano l'acompanya un músic –Marc Vila, percussionista i multiinstrumentista de la companyia Bufasons– en el que constitueix també un punt i a part respecte als Galindos que havíem vist fins ara. Per cert, se'l trobaran assegut entre el públic. Però no es preocupin, que Maiurta no és d'aquells espectacles tramposos en què a l'espectador l'enreden per sortir a l'escenari. D'això, res, assegura. En fi, que convé plantar-se a la plaça del Poble «amb l'esperit curiós, el cor tranquil i les oïdes ben obertes», perquè Escolano proposa un viatge «d'emocions i de sensacions, tot plegat una cosa molt excèntrica i molt entranyable, però tampoc intimista sinó més aviat extrovertida». Vaja, que millor veure-ho. Un «viatge» que constitueix a la vegada el personal homenatge a un circ quasi moribund a les formes de vida nòmades de les tribus mongoles: sí, home, els rebesavis de Genghis Khan i tota la pesca. Bona gent.

Que Maiurta, Escolano i Los Galindos són un fenomen paranormal, marcià, gairebé ectoplasmàtic, queda fora de dubte. Una aparició, una raresa, una cosa subtil, delicada i preciosa que és difícil saber quan podrem tornar a veure. De fet, el més semblant a la carpa de Maiurta que un recorda per aqui dalt és la del circ Ronaldo, que ara fa un decenni –¡o més!– va acampar al Parc Central i que és probablement l'única vegada en què ens hem sentit temptats de pujar a una caravana i marxar a rodar el món. No hi busquin per descomptat ni lleons arrossinats, ni cavalls denerits ni els bitxos mig endormiscats –ni tan sols puça– que alguns s'entesten a vendre'ns encara com l'essència del circ tradicional. Maiurta és un vers lliure, un tripi de poesia, una oportunitat caçada al vol, un record digne de figurar a la memòria d'un replicant de Blade Runner. ¿Algú té un pla millor, per aquesta tarda de dissabte?

Per a més informació consulti l'edició en paper.