• El pintor rossellonès exposa fins al 21 de juny a la Riberaygua

Foto: TONY LARA

Deia dissabte el pallasso Marcel Escolano –l'ànima d'aquesta obra d'orfebreria que és Maiurta: ho sento, si se la van perdre, però estaven avisats– que ell no hi explica una història, sinó que hi recrea sensacions, sentiments, experiències. Exactament el mateix que fa el rossellonès Patrick Loste (Perpinyà, 1955) en la sèrie que fins al 21 de juny exposa a la galeria Riberaygua de la capital. Poc a veure amb el que li havíem vist fins ara a la desapareguda Art Centre, dominat per la figura humana. Obra recent és una viatge quasi autobiogràfic –com Escolano, ¿ho veuen?– pels paisatges que conformen el seu espai vital, amb lloc de privilegi per als espadats de l'Alta Garrotxa –Sadernes, Talaixà, Oix... ¿no senten l'olor del romaní, el carrisqueig de la cigala, l'aigua gelada del Llierca?– però amb escassa, per no dir nul·la voluntat documental. Afortunadament, tot sigui dit. Loste es llança sense embuts en braços de l'abstracció, amb una única concessió: la proliferació de cavalls siluetejats –un altre element autobiogràfic: ell mateix és un consumat genet, i els cavalls acaparen bona part del seu univers simbòlic– que li serveixen per organitzar l'espai i per suggerir les proporcions (ciclòpies) del paisatge garrotxí.

El resultat el tenen aquí dalt: Loste cultiva una mena de primitivisme que l'emparenta, per exemple, amb el geni que embrutava les bòvedes d'Altamira, o amb el que es va entretenir a pintar la Cova dels Nadadors del pobre Almasy. La pintura del rossellonès –tintes i pigments lligats amb acrílic, sobre tela, lona i paper– té molt de geològic, per no dir d'espeleològic, i potser no explica una història però sí que es dedica a obrir portes: cap a dintre i cap enrere. De fet, la pintura de Loste sembla introspectiva i probablement ho és, però no ens confonguem: per una vegada, introspectiva no significa hermètica, per a llestos, iniciats i altres subespècies d'esnobs semiil·lustrats que pul·lulen pel món de l'art. Que no cal fer un curs de semiologia avançada per entrar-hi, vaja. Loste insinua, com les sensacionals ballarines del Crazy Horse; i com elles, té el bon gust de no caure en l'obvietat. Potser per això tenen més ganxo la sèrie (diguem-ne) paisatgística que no el genet XXL que completa la mostra, massa explícit i que recorda –perdonaran vostès– el Franco eqüestre de Viladomat. Recordin: fins al 21 de juny; i després, Trudy Kunkeler.

Per a més informació consulti l'edició en paper.