• Balmaseda hi presenta una instal·lació amb cavalls dissecats H ?Tempus fugit', lema del pavelló andorrà

Estudi per a la instal·lació Aparcats en la contemporaneïtat, l'obra que Balmaseda presentarà a la Biennal, segons el web especialitzat My Art Guides Foto: eduard comellas

Com és tradició, el secretisme més absolut ha envoltat des del minut 1 la segona aventura andorrana a la Biennal de Venècia: ja saben, la fira d'art contemporani més important de l'univers sencer (i de més enllà, també) que arrenca oficialment l'1 de juny –crítics, galeristes i comissaris, hi desfilaran entre el 28 i el 31– i en què el ministeri de Cultura ha invertit la molt considerable suma de 200.000 euros (de diners públics, insistim-hi). Un secretisme que ens impedirà contemplar l'obra de Javier Balmaseda, Samantha Bosque i Fiona Morrison –reunida, per cert, sota el lema Tempus fugit: ningú fins ara havia cregut oportú explicar-ho– fins a la inauguració de l'artefacte però que pel que es veu no afecta mitjans internacionals com ara My Art Guides.

Aquesta web italiana especialitzada en art contemporani il·lustra la ressenya sobre el pavelló d'Andorra a la Biennal amb un prometedor estudi d'Aparcats en la contemporaneïtat, la monumental instal·lació amb què Balmaseda es plantarà al Nappe dell'Arsenale. Tenen l'esbós aquí al costat i ja veuen que la cosa apunta alt, molt alt. El mateix Balmaseda havia avançat mesos enrere en aquest mateix racó de diari que la matèria primera de la instal·lació seria material orgànic, en la línia d'aquella espectacular bastida d'ossos, Avui tot no m'és ja indiferent, que fa un decenni va erigir a la sala de Govern. Però les carcasses d'aleshores han deixat pas a un ramat de cavalls amb les potes seccionades i substituïdes per gats hidràulics i llantes de pneumàtics –perquè es tracta d'esprémer la metàfora del taller de reparació a què ens aboca segons l'artista la contemporaneïtat.

Caldrà veure si es tracta de cavalls dissecats o –glups– plastinats. Perquè ho veiem més clar: si Balmaseda seguirà la petja d'un Damien Hirst –segur que en recorden Història natural, aquella col·lecció de bestioles, ara un tauró, ara una ovella, ara una vaca, conservades en formol– o la del molt més inquietant Gunther von Hagens, aquell necròfil amb coartada artística que va aconseguir el seu quart d'hora de celebritat universal amb Bodies: sí, aquells pobres xinesos que van acabar més o menys plastificats i exposats en vitrines.Per molt menys el Negre de Banyoles va generar un surrealista incident diplomàtic. Però és clar, un xinès no és un boiximà.

Hirst, Hagens... ¿Balmaseda?

Però aquesta és una altra història, i potser ens sorprèn a tots, Balmaseda, i assaja a Aparcats en la contemporaneïtat una tercera via. Ja es veurà. El que és segur és que, com ell mateix advertia al gener, «si ens prenem la molèstia d'anar a Venècia, com a mínim donem un cop ben fort a la porta», perquè la Biennal no és –deia aleshores– «una fi d'etapa sinó el comenáment de tot». Vaja, que no n'hi ha prou a participar-hi. Això queda per als atletes que mai no passaran de les eliminatòries, i Balmaseda aspira a arribar lluny. Veient l'estudi per a Aparcats en la contemporaneïtat s'entenen de seguida un parell de qüestions sobre la segona aventura andorrana a Venècia: d'entrada, a què es referia exactament el comissari, Henry Périer, quan en la primera compareixença pública, el març del 2012 i tot just ser designat per al càrrec, advertia que l'«espectacularitat» seria un dels criteris decisius a l'hora de seleccionar l'obra que s'havia d'exposar al pavelló andorrà. Al setembre, ja en ple procés deliberatiu, ho va concretar una mica més: si pretenem jugar a la Champions de l'art contemporani, va venir a dir, «no ho podem fer en petit format». El ramat aparcat de Balmaseda l'integren –com a mínim, en la fase de projecte– una desena d'èquids. Més bèsties que molts dels ramats de veritat que pasturen per les nostres muntanyes.

L'altre detall que l'esbòs de Balmaseda ajuda a entendre –com a mínim, des de la barrera– és el ball de seus que ha patit els últims mesos el pavelló andorrà: al gener va abandonar per sorpresa l'església de San Samuele que havia acollit l'expedició del 2011 i on inicialment es pensava repetir. El ministeri va al·legar llavors problemes d'espai per mudar-se a San Fantin. Però aquí tampoc no va durar gaire: en menys de dos mesos es va haver de buscar nou emplaçament, la Nappe dell'Arsenale, al rovell de l'ou de la Biennal. Potser és que el patriarca de Venècia no acabava de veure-ho clar, això que un ramat de cavalls dissecats pasturés a l'interior d'un dels seus temples...

A falta de descobrir les obres amb què Morrison (Dues passejades) i Bosque ( Memòria oblidada) completaran el pavelló, el que també sembla evident és que Aparcats en la contemporaneïtat està cridat a generar una higiènica polèmica en el nostre escarransit, acadèmic i previsible panorama artístic. ¿S'imaginen aquesta desena de cavalls pul·lulant a la seva pel vestíbul del Consell General, on s'exposarà la instal·lació –si es repeteix el guió del 2011, és clar–quan acabi la Biennal, el 30 de novembre? ¿Costa, oi? En fi: tots aquests interrogants començaran a tenir ben aviat resposta. La cita, no ho oblidin, és l'1 de juny... a Venècia. Els artistes hi seran des del 25 de maig, per assistir també a la inaguració professional, el 28. I ara diguin la veritat. ¿no els ha obert la gana, l'aperitiu de Balmaseda? ¿No es moren (relativament) de ganes per saber els altres plats de l'àpat venecià? ¿I no constitueix tot plegat una molt saludable novetat respecte a l'edició del 2011, que –i ho sentim per Sánchez i Guàrdia, que consti– va passar sense pena ni glòria? ¿Costava tant, donar unes engrunes al personal per fer-los venir salivera?

Per a més informació consulti l'edició en paper.