• L'Arxiu Nacional incorpora el fons de l'associació, que als anys bons reunia mig centenar d'artistes i organitzava Brossart

Foto:

Hi va haver un temps que els creadors d'aquest país van intentar fer una cosa semblant al xup xup artístic que es cou als països civilitzats i es van aplegar en una associació que es deia La Xarranca. Sí, com el joc. Convé recordar-ho perquè a molts els sonarà precisament a això, a joc infantil, perquè feia anys, posem que un lustre llarg, quasi un decenni, que no en sentíem a parlar. Així que fem una mica d'història: el part va tenir lloc a principis dels anys 90 i Roger Mas en va ser el primer preesident. Després el succeirien Alfons Valdés, Carmes Mas, Lluïsa Casas i Jordi Pantebre, encara en exercici. Poca broma, perquè aquella –ejem– idea de bomber va arribar a tenir al moment àlgid més d'un centenar de socis, i va tirar endavant iniciatives tan estupendes com el Triairemena, de vida efímera, i sobretot, sobretot, Brossart, la fira pionera d'art i reciclatge, que no va ser tan efímera –va néixer el 1997 i l'última edició data del 2005– però que va constituir el cant del cigne de l'entitat. Va ser enterrar Brossart i entrar la Xarranca en barrina: no es té notícia que formalment es dissolgués, però les discrepàncies amb l'últim president –Pantebre, que havia assumit el càrrec el 2004– van acabar amb la defecció del gros dels artistes. I des d'aleshores, el silenci.

Fins ahir, que l'Arxiu Nacional va fer públic l'ingrés del fons documental de La Xarranca, integrat exactament per dues caixes amb un llibre d'actes, una desena d'arxivadors i sis carpetes. És a dir, la paperassa administrativa, el recull de premsa i el fons fotogràfic generat per l'entitat entre el 1992 i el 2005. Tot plegat, pendent ara de descripció i catalogació. El més curiós del cas és que la donació la va acordar la mateixa associació reunida en assemblea «extraordinària» el 18 d'abril. Primera notícia pública de l'entitat en els últims set anys, la gens visionària sospita que en serà l'última, i la trista conclusió que els tres lustres de vida caben en dues caixes. Triairemena, Brossart, La Xarranca... ¡quina gran idea, si hagués tingut un bon senyor!

Per a més informació consulti l'edició en paper.