Canals, en la presentació de Pujol Catalunya, ahir a La Puça Foto: àlex lara

Galinsoga i «Todos los catalanes son una mierda»; la campanya contra La Vanguardia i l'Operación Catalunña que va muntar el règim franquista per salvar els mobles; els Fets del palau –ja saben: aquella colla de patriotes (catalans, evidentment) que van interrompre l'homenatge a Maragall amb el Cant de la Senyera–, el pamflet Us presentem el general Franco i el via crucis policial d'un Jordi Pujol de 30 anys –i que, per cert, no era al Palau el dia d'autes. Tornem al mogut maig barceloní del 1960 amb Pujol Catalunya, en què el periodista Enric Canals (Tiana, 1952) ho explica tot a partir del procés sumaríssim inèdit –número d'expedient I.IV.60– rescatat de les calderes del Govern Militar de Barcelona i que va acabar amb el futur president condemnat a set anys de presó. En va complir dos. Havia nascut el líder nacional. Ahir es va presentar a La Puça.

–El pas per la presó, ¿li va servir a Pujol per enllustrar la seva biografia política?

–Enllustrar, enllustrar... Li va servir perquè un sector nombrós de gent –burgesia i classes mitjanes i altes– acabés de donar-se compte del que realment representava la dictadura per a Catalunya. I és evident que el nucli que va protagonitzar els Fets del Palau va ocupar anys després la centralitat política del país.

–¿De quanta gent estem parlant? Perquè la sensació –probablement errònia– és que eren quatre gats i que la gran majoria de la població ni ho va ensumar, tot això.

–Al Palau hi van ser detingudes 25 persones, i ni així van ofegar el nucli de la resistència catalanista articulada al voltant de les Congregacions Marianes, que arribava als barris obrers i que connectava amb sectors d'esquerra, com ara Comissions Obreres.

–Pujol intuïa que acabaria a la presó. ¿Ho buscava? ¿Ho considerava una prova, un tràmit ineludible en la construcció del líder catalanista?

–No crec que ho busqués, però sí que tenia molt assumit que un dia o altre hi anairia a espetegar: «El dia del consell de guerra va ser un bon dia», afirma en un moment del llibre.

–¿Masoquisme?

–«Perquè un bon dia és aquell en què compleixes els teus objectius», es respon. No sé si d'una manera calculada, però sí d'una manera rodada, la presó el va acabar de forjar com el líder que havia de ser. I ell n'era conscient.

–Sense els Fets del Palau, sense detenció, sense tortures, sense presó i sense condemna, Pujol, ¿s'hauria convertit en Pujol?

–Aquesta mateixa pregunta la podria fer jo. Fer ucronies no és el meu.

–¿El va escriure ell, Us presentem el generel Franco, el pamflet pel qual va ser detingut? Li demano perquè, segons revela vostè mateix al llibre, al judici en va negar l'autoria.

–Ell diu que ho va negar perquè algunes de les expressions li van semblar mal calculades, especialment al final del pamflet, que és duríssim i titlla Franco de corrupte i sense entranyes. Pensem que som al 1960, i que acaba davant d'un tribunal militar acusat d'un delicte –la propaganda en contra del règim– assimilada a la rebel·lió militar. La condemna final serà de set anys, però és que el fiscal li'n demanava 15. Poca broma, ¿eh?

–Vaja, que en va sortir ben parat.

–Això ho diu la mateixa policia franquista: anys després, un dels agents que l'havia detingut li va confessar a un monjo de Montserrat que havien fabricat un líder nacional «amb quatre hòsties i dos anys de presó». Una ganga. I comparat amb els comunistes que van passar 8 i 10 anys a la presó, quan no van acabar afusellats, és evident que ho era.

–Pujol sempre s'ha resistit a parlar de les tortures. Però voste di uque li aplicaven un «tractament» en sessions de 20 minuts de «cigonya». ¿En què consisteix, exactament?

–A emmanillar el pres per l'esquena i passar-li entre les cames una barra que també va lligada a les manilles, de forma que queda immobilitzat i exposat a qualsevol castanya.

–A conseqüència de les tortures no es pot estirar al llit i diu que els peus li feien «molt de mal». ¿Què li van fer?

–Li van pegar amb porres a les plantes dels peus, a les natges i als ronyons. I segons va explicar el dia de la presentació –perquè això no ho diu al llibre, ni ho havia dit mai abans– li van ventar coces al front i a les costelles.

–¿Va tornar a coincidir, quan ja era un polític en clar ascens, amb Vicente Juan Creix, el cèlebre inspector en cap de la brigada social?

–Creix va continuar en exercici fins que va morir, el 1977. I Pujol va tornar més vegades a comissaria. Però no van tornar a coincidir mai més.

–¿I hi ha constància, que Creix en persona participés als interrogatoris?

–Just el dia que comença el judici sumaríssim, el 13 de juliol del 1960, el pare de Pujol presenta una denúncia en què acusa directament Creix de ser l'autor de les tortures. Hi va haver unes diligències, Creix ho va negar –va tenir la barra de dir que a les 4 de la matinada se n'havien anat a esmorzar junts, ell i Pujol– i el jutjat ho va sobresseure, com era habitual i previsible.

–Pujol sabia que acabaria cantant, però que s'imposava aguantar «per honor». ¿Quant va aguantar?

–Diu que es va proposar resistir tres hores per donar temps als altres a amagar-se, i que ho va aconseguir. Perquè cantar, canta: volien saber el nom de l'impressor dels pamflets, Francesc Tizón. I se'l van treure, és clar.

–La campanya de suport posterior es farà sota el lema «Pujol Catalunya». ¿Arrenca aquí, la identificació de Pujol amb el país?

–En aquell moment es va donar, aquesta identificació. I va funcionar perquè era una pintada difícil d'esborrar: no era un «Llibertat per a Pujol» ni un «Visca Catalunya» que no haurien durat ni tres hores al carrer. Hi havia qui ni sabia de què anava, això de «Pujol Catalunya». I en aquest sentit sí que va ser una campanya molt ben trobada.

–«Catalunya és l'únic país d'Europa en què dos dels seus presidents han estat sotmesos a consell de guerra per motius polítics», diu a la Introducció. ¿No se li ha anat la mà, en comparar Pujol amb Companys?

–També hi dic que Companys va ser afusellat. Però és un fet que a l'Europa occidental no hi ha més casos, de presidents que hagin passat per un consell de guerra.

–Que la publicació del llibre hagi coincidit amb la imputació d'Oriol Pujol i la revelació dels negocis de Jordi Pujol Ferrusola, ¿és pura coincidència o, com sostenen alguns, un rentat de cara?

–L'anunci que havíem localitzat el sumari del consell de guerra el vam fer el 26 de maig del 2012. No sé quina coincidència hi pot haver.

-Oriol Pujol és imputat el 19 de març; la presentació oficial del llibre, amb Jordi Pujol, és el 17 d'abril: la coincidència és evident.

–La data de publicació depèn de l'estratègia editorial; i per la meva part, no hi ha cap altre motiu que no sigui el periodístic. I repeteixo: feia un any que era públic que treballàvem en el llibre i en el documental.

Per a més informació consulti l'edició en paper.