• El pianista i compositor va obrir ahir el cicle encampadà amb el disc ?Grandalla'

Barceló, Pastor i Forcada, ahir a la sala la Valireta d'Encamp Foto: TONY LARA

Segona ocasió que Jordi Barceló presenta el segon disc, Grandalla, als escenaris nacionals: la primera va ser al desembre a les Fontetes en l'estrena absoluta de l'artefacte. I ahir va ser a la Valireta, en la inauguració d'Encants d'autor, aquest cicle que Encamp s'ha tret de la màniga i que ve a satisfer una vella demanda dels artistes d'aquest racó de món: que els comuns apostin pel producte local a l'hora de confeccionar els programes musicals locals. Ha plogut força des del desembre: prou com perquè la Grandalla de Barceló –i també del trompetista valencià David Pastor i el percussionista català Dani Forcada, els dos músics que l'acompanyen en l'aventura– hagi vitjat a Barcelona, Estrasburg i –demà– a l'auditori de la Mercè de Girona; perquè la periodista Sílvia Cóppulo hagi escollit un dels temes –Julieta– com a sintonia d'una de les seccions d'El suplement, el programa matinal dels diumenfes a Catalunya Ràdio, i perquè una altra altra de les peces del disc sonés dimecres al Teatre Nacional de Catalunya –i a TV3, que retransmetia la gala en directe– en el vídeo de presentació de la candidatura de l'oncòleg Joan Sánchez de Toledo com a Català de l'Any. Potser li va donar sort, perquè en va resultar el guanyador.

Encara espera la trucada que catapulti fins a més altes fites la criatura, aquest disc essencialment melòdic, concebut per tocar la fibra sensible del personal i que li ha permès explotar –no se n'amaga– el seu costat més romàntic i sentimental. Però no es queixa –serien ganes de fer-se la víctima, amb la que està caient– de com li han anat fins ara les coses. Ahir a la nit a la Valireta va repassar amb els temes de Grandalla amb l'acompanyament de Forcada i Pastor –que, per cert, imparteix avui una classe magistral a l'Institut de mñusica de la capital– i, ja que tenia aquests dos escle·lents músics a l'escenari, va fer una escapadeta jazzística fins a Latin Stride Piano, aquell primer disc de tarannà més experimental que va passar quasi desapercebut. Barceló va elogiar amb entusiasme el cicle Encants d'autor perquè –diu– demostra que el comú creu en el producte local: «No els demanem que ens programin per caritat, perquè som de casa, sinó perquè som tan bons com els de fora; i en ocasions, millors i tot». I va fer una interessant analogia: igual que es promociona la gastronomia del país –amb la campanya Andorra a Taula, sense anar més lluny– ¿per què no apostar pels músics locals com a ganxo turístic, com un atractiu més en l'oferta d'oci del país? La crida final del compositor massanenc –«Tant de bo tots els comuns prenguessin nota d'Encamp»– va sonar, en fi, pelet demagògica: els Encants d'autor són sens dubte una bona ocurrència, però no són en absolut pioners en el seu gènere: s'afegeixen a una sèrie de cicles instigats per les administracions i consagrats als músics de casa –pensem només en el Dijuos de Rock de la capital i en l'àmplia presència de bandes de casa als cicles a la fresca dels estius escaldencs , per no parlar de la programació regular de la Fada. D'oportunitats per escoltar els grups locals n'hi ha; ara només falta promocionar-les bé, i que el públic respongui. I aixo ja són figues d'un altre paner.

Per a més informació consulti l'edició en paper.