• Se sumen a Mojinos en un cartell que completa Hotel Cochambre

Txarang pren el nom d'un instrument de corda andí Foto: ÀLEX CARMONA

És difícil que no n'hagin sentit a parlar, perquè són l'última sensació del panorama musical català. O el penúltim, vist el ritme trepidant de producció de fenòmens mig artístics, mig sociológics, que gasten els nostres veïns Runer avall. Es diuen Txarango, venen de la Catalunya profunda –el Ripollès, osona i la Garrotxa: ¿què diuem, profunda? ¡Abissal!– i fa tot just un anyet que van publicar el primer disc, Benvinguts al llarg viatge. Dotze mesos en què han protagonitzat una gira triomfal i un centenar de bolos per Catalunya, Espanya i mitja Europa, que va culminar a l'abril amb un concert apoteòsic al Palau de la Música de Barcelona, i que reprenen al juny per a fortuna nostra i amb parada andorrana inclosa: serà el 29 de juliol i com a plat sorpresa de la festa major laurediana, en un cartell decididamen tdestraler que completaran l'endemà Mojinos Eskocíos –com avançàvem dimarts en aquest mateix racó de diari– i, atenció, Hotel Cochambre, uns clàssics dels saraus d'estiu que tornen a Sant Julià embarcats en la versió 2013 del seu etern Cucaracha Tour.

Això serà el 26 de juliol. Però tornem d'una vegada a Txarango. Per als acabats d'arribar, es tracta de l'última perla del planter de la fusió catalana. Perquè se'n facin una idea: Le Pegatin in person en va apadrinar el naixement, el desembre del 2010 a Ripoll, seu oficial de la banda i –ja ho saben, pel nyigo nyigo i la senyera gegant– bressol de Catalunya. Amb aquests antecedents, i encara més si hi agegim que són cosins germans de Che Sudaka, sembla evident que l'invent havia d'arrencar del reggae, amb un pessic de dub, unes engrunes de ritmes llatins i –per què no– una culleradeta de pop. Tot plegat, passat pel túrmix d'unes melodies enganxoses i ballables, i unes lletres entre costumistes, surrealistes i iconoclastes. Afegim-hi una prometedora dèria per la cosa del circ –el primer disc, autoeditat, es va titular Clownia–, una saludable vena àcrata i el toc exòtic d'un vocalista que respon al molt improbable nom d'Alguer –ho juro pel Piolet– i el resultat són la quinzena de temes de Benvinguts al llarg viatge i un directe supervitaminat i mineralitzat, segons les cròniques i els txarangòlegs de primera hora. Si es pensen que exagerem, passin per la pàgina web de la banda i es descarreguin gratis total cançons com ara La dansa del vestit, Sempre balla o Vola. O els dos discos sencers. Sense manies. Una advertència: Txarango són com les Matutano: impossible escoltar-ne només una. La cita, ja ho saben, el 29 de juliol a la plaça de la Germandat. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.