• Amb la reobertura del Comunal, Andorra la Vella disposarà de tres espais escènics, amb el Centre de Congressos i la remodelada sala d'actes de la Llacuna H ¿És sostenible, aquesta inflació d'equipaments?

El conveni firmat ahir entre Marín i Ferrer perquè els alumnes de l'escola de música d'Escaldes puguin cursar assignatures a la capital, examinar-s'hi i accedir directament al grau mig és sens dubte una bona, sensacional notícia. Però no va lamentablement a l'arrel del problema, que és la injustificable duplicitat de serveis i d'equipaments. Un vici que no és desgraciadament patrimoni d'un comú en concret sinó que s'estén com una taca d'oli per tot el territori. Quedem-nos de moment a la vall central. L'escola de música d'Escaldes es va crear el 2007. Aleshores ja feia 25 anys que funcionava l'Institut de Música d'Andorra la Vella; ¿calia, un nou centre situat a un quart d'hora escàs de la Llacuna? El cònsol d'aleshores va creure que sí. Com també va creure necessari aixecar una sala d'actes al Prat del Roure, a un quilòmetre justet del flamant Centre de Congressos de la capital. El resultat són dos complexos hipertrofiats que funcionen a mig gas –i això, sent molt generosos– però que es cruspeixen un considerable pessic de diners públics en personal i manteniment. Amb pòlvora del rei, qualsevol.

Tornem a Andorra la Vella: el comú anunciava dijous l'imminent reobertura del Teatre Comunal, oh, quin gran goig, quina joia. Però, ¿de debò, que ens n'hem de congratular? En les obres de remodelació, sens dubte inajornables, s'hi han enterrat entre 50.000 i 60.000 euros. Sumem-hi ara els 3.500 euros mensuals del lloguer de l'edifici –una renda que s'ha suspès, això si, mentre han durat les obres. Tenint en compte que la capital ja disposa d'un escenari de gran format com ho és el Centre de Congressos, i un altre de petit a la Llacuna, ¿calia, salvar el Comunal? Quan l'exconsellera Cano va insinuar la possibilitat de tancar-lo, molts se li van llançar al damunt amb arguments la majoria de vegades d'ordre sentimental. Així que des del comú es va fer marxa enrere –una especialitat de la casa, vist com han anat les coses amb el sentit únic de Meritxell– i el resultat el tenim al davant. Quan aquest estiu tinguem tres espais escènics, tres, tancats i barrats però consumint cadascun el seu bon grapat d'euros; quan el Comunal aculli el curs que ve i a tot estirar una dotzena d'obres de teatre que es podrien encabir –com s'ha demostrat–al Centre de Congressos o a la Llacuna... quan tot això arribi, i arribarà, preguntem-nos si calia salvar el Comunal; si calia un Prat del Roure a Escaldes; si té sentit que cada comú mantingui una escola de música, una escola d'art, un teatre i –ja que hi som– un pavelló. Tenir serveis com aquests (i altres) a cinc minuts a peu de casa és molt còmode, sí. Però, 1) és un luxe que no es dóna a cap país civilitzat; i 2) ¿ens ho podem permetre? Pensem-hi fredament, de nit, quan ningú no ens veu. I pensem també en la irresponsabilitat dels polítics que es van prestar impunement al joc d'estirar més el braç que la màniga. I en tots nosaltres, que els vam riure la gràcia perquè ja ens estava bé, portar el nen a classe de piano al costat de casa. Potser així començarem a entendre com hem arribat fins aquí. Potser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.