• Amb el conveni firmat ahir, tots els comuns menys Sant Julià segueixen el pla d'estudis de l'Institut de Música

Marín i Ferrer firmen el conveni de col·laboració a la sala de reunions del comú de la capital, en presència de Vives i Sanz Foto: ANA

Feina feta: segons el conveni firmat ahir per les cònsols d'Andorra la Vella, Rosa Ferrer, i Escaldes, Trini Marín, tots els alumnes que cursen estudis a les escoles de música que depenen dels comuns segueixen el mateix pla d'estudis: el de l'Institut de Música de la capital. No es tracta d'una pura qüestió administrativa, sinó que té una enorme transcendència pràctica: l'homologació dels continguts i dels itineraris curriculars permetrà per exemple un alumne de l'escola d'Escaldes –on només s'hi ensenyen dos instruments: guitarra i piano– assistir a clases de –posem-hi– violí a l'Institut de Música. I el fet de seguir el mateix pla pedagògic comporta també que els estudiants escaldencs que aprovin el grau elemantal a la seva escola accediran directament al grau mitjà que imparteix l'Institut sense necessitat de superar un examen específic. Insistim-hi: no es tracta de retòrica administrativa. De fet, tres cursos enrere l'Institut va firmar un conveni similar amb l'Escola de música de les Valls del Nord, i avui són una trentena els alumnes de la Massana i Ordino que cursen assignatures a la capital o que s'hi han examinat.

Així que Ordino, la Massana i, des d'ahir, Escaldes. Totes les escoles de música que depenen dels comuns, segons Ferrer. ¿Totes? ¿I el Trivium de Sant Julià? Doncs segons la cònsol, «això no és pròpiament una escola de música, però, si ens ho demanen, estem disposats a fimrar un conveni similar». Ja veurem el que en pensa Montserrat Gil, d'aquest «pròpiament». Però mentre es posend'acord, caldrà convenir amb Marín que l'acord firmat ahir constitueix «un pas endavant per ampliar el nombre d'assignatures que podran cursar els nostres 74 alumnes i facilitar-los l'accès al grau mig». Una altra cosa és el que passa una vegada acabat aquest cicle, que només s'imparteix a l'Institut, que habilita per exercir com a professor de música i que és la clau que obre l'accés als estudis superiors, que s'han de cursar necessàriament a l'exterior perquè –com és ben sabut–al nostre racó de món no existeix conservatori.

Un conservatori «moral» / Bé, en això últim no tothom hi està d'acord: «Amb els nostres 320 alumnes i 23 docents, i amb els dos graus que impartim –elemental i mig– l'Institut té l'estructura d'un conservatori i, de fet, és moralment un conservatori», sosté el director, David Sanz. En qualsevol cas, l'objectiu del comú, diu Ferrer, és aconseguir que el Govern –que és qui té les competències sobre educació– reconegui els títols que expedeix l'Institut: «I hi estem treballant. Però no hi ha terminis». Només quan el ministeri homologui els estudis de l'Institut, els alumnes que s'hi graduïn sortiran amb un títol equivalent al que expedeixen els conservatoris estrangers. ¿Es podia haver fet abans? El cas és que és ara, quan es disposen de les instal·lacions adequades –a la Llacuna– que el comú vol accelerar una idea que ja es va plantejar als executius anteriors però que encara no s'ha tractat –reconeix– amb la ministra Suñé.

¿I mentrestant? Doncs hauran de superar les proves específiques que fan tots els conservatoris als candidats que hi volen cursar estudis: «Però hem de dir que, a la pràctica, els nostres alumnes que es presenten a exàmens d'ingrés a conservatoris superiors superen el tall quasi sempre», assegura Sanz. Resultats que avalen una institució amb 33 anys de vida –va néixer el 1980, a partir dels cursos que el mecenes Bonaventura Rebés organitzava a casa seva amb els germans Claret i Josep Maria Escrivano com a professors– i a la qual el comú destina actualment un presspost de 600.000 euros.

Per a més informació consulti l'edició en paper.