• La demolició de Casal i Vall comença pel jardí de la històrica editorial H Entre divendres i dilluns es van talar la sequoia i els cedres que el naturalista català Enric Orús considerava monumentals

Aquest era el desolador aspecte que presentava ahir a la tarda el fins divendres esplendorós jardí de Casal i Vall, a la capital Foto: TONY LARA

Diuen que la veritat és la primera víctima de les guerres. Com que per aquí dalt no hi ha hagut guerres des de fa vuit segles, com a mínim, ho haurem de refer amb les peces que tenim al teler. Aquí va: la primera víctima de l'afer Casal i Vall ha sigut l'esplendorós jardí que fins divendres s'aixecava, orgullós i desafiant, a la confluència dels carrers Pompeu Fabra i Prat de la Creu de la capital. Mentre arriben les màquines que arrasaran l'edifici de Domènec Escorsa que des del 1961 i fins a la clausura del segell el 1988, va servir de seu a l'editorial Casal i Vall: se les espera de forma imminent, perquè la sentència està dictada.

Però parlàvem avui del jardí, i ho fèiem en passat perquè això ja és història, i si no s'hi van arribar la setmana passada –com els advertíem aquí mateix– ho sentim molt però fan tard. Ja no hi queda res. Bé, alguna cosa sí que queda: Si més no, ahir al vespre: al terra hi jeuen els enormes troncs abatuts del que el naturalista català Enric Orús descrivia el 2007 al llibre 120 grans arbres del Pirineu català i d'Andorra com «un conjunt d'arbres esponerosos que formen un conjunt immillorable». Orús deia aleshores que el jardí conservava «encara» –atenció al clarivident adverbi– un aspecte «acceptable», i llançava una advertència que ha resultat premonitòria: «Enmig de tant ciment s'agraeix aquesta illa verda; esperem que la febre constructora no el faci desaparèixer».

Doncs esperava en va, l'il·lús d'Orús. Com és habitual, va haver de ser un de fora qui vingués a casa a fer-nos la feina i inventariar el repertori d'arbres monumentals que han sobreviscut d'autèntic miracle –com s'ha vist– en aquest racó de món. Que havien sobreviscut, en el cas del jardí de Casal i Vall. La joia indiscutible era la Sequoia sempervirens, o sequoia vermella de Califòrnia: un exemplar tant singular que consta amb entrada pròpia entre els 120 grans arbres monumentals catalogats per Orús. Una categoria –aquesta d'arbre monumental– que a Catalunya i països civilitzats disposen de protecció específica –no es poden ni tallar ni danyar, i passen cada any una preceptiva revisió a compte del departament d'Agricultura– però que en aquest racó de món ja se sap: la llei del patrimoni natural continua tancada amb pany i clau al calaix de les bones intencions del nostre enfeinadíssim legislador.

24 metres de sequoia

Així que ja no tenim ni Sequoia sempervirens ni tampoc els quatre cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) que l'acompanyaven —segons els comptes d'Orús– al jardí de Casal i Vall. Atenció a les mides i a la petita història del primer, perquè de seguida veuran que no estem parlant de quatre branques sense suc ni bruc. La soca matriu de la sequoia feia 4,40 metres de perímetre. La van plantar a principis dels anys 60 –es veu que l'artífex en va ser el propietari d'un viver de Barcelona que era client de l'editorial– amb la mala fortuna que una gelada va matar el tronc principal, i la bona que la soca va rebrotar de seguida amb els sis troncs, esnif, abatuts divendres: el més alt feia 24 metres d'alçada i superava de llarg . Quasi res. Un col·lós que era, de fet, el segon exemplar més alt entre els arbres andorrans que Orús considerava monumentals: el primer lloc sense discussió li correspon al plàtan del jardí de l'Auditori Nacional, a Ordino, que s'aixeca –de moment, és clar– fins als 28 metres. Queda clar que ningú no li fa ombra.

Ja que hi som, repassarem aquí els altres sis arbres que el naturalista català considera dignes de protecció. Val que el recompte és del 2007 i –com en el cas de la sequoia de Casal i Vall– poden haver-se produït successos luctuosos en els sis anys transcorreguts. Així que no els garantim que tots sis sobrevisquin avui. El cas és que Orús comença el recorregut amb la freixera (Fraxinus excelsior) del cementiri de Pal, amb els seus 10 metres d'alçada; i el continua amb l'alzinera (Quercus ilex) d'Aubinyà, que és encara més alta (14 metres); el castanyer de Santa Coloma (Castana ativa), més amunt del carrer major (10 metres d'alçada); el pi roig (Pinus sylvestris) de la Massana, sota Sant Iscle, que –recorda Orús– es veu que un aiguat va fer baixar des d'Escàs fins al seu emplaçament actual (15 metres); el salze (Salix alba) de Can Sangrà a Engordany (18 metres); l'avet (Avies alba) de Prat Primer, a la capital (18 metres), i el gatsaule (Salix caprea) de Prat Estall, al Madriu (12 metres). Ho diem, més que res, a veure si tenen millor fortuna que els seus col·legues de Prat de la Creu. I perdonaran la llatinada, però, ¿oi que impressiona més un Quercus ilex que una humil alzinera? Doncs això.

Pel que fa a Casal i Vall, la demolició és imminent. Però això no és novetat. La novetat és que han passat sis dies des que es va fer públic el destí de l'edifici –insistim-hi, per si un cas: l'únic exemple d'arquitectura racionalista d'ús industrial que es conserva al país– i el ministeri encara no ha obert la boca. Ni piu. Potser no té res a dir-hi. Que estrany.

Per a més informació consulti l'edició en paper.