• Llibreter de vell i col·leccionista, va començar com a cantant melòdic, Soler Serrano el va batejar com a La Voz sin nombre, i va compartir escenari amb patums com ara Lola Flores i Sacha Distel

Forés, a la parada del seu negoci de llibreter de vell i col·leccionisme que cada dissabte planta a la Rotonda Foto: EL PERIÒDIC

Segur que el coneixen, perquè és un dels últims llibreters de vell que queden en el nostre racó de món, i des de fa un bon grapat d'anys cada dissabte planta puntualment la paradeta a la Rotonda, amb els altres heroics resistents de la Paperassa. Llibreter de vell, sí, amb un fons de centenars, potser milers de volums, reunit al llarg de mig segle d'exercici d'aquesta honorable professió. Una dèria llibresca que ha fet estranys companys de viatge: el Llibre d'or del futbol català del 1928 –els anys daurats de Samitier, ¡l'home llagosta!– conviu sense manies i en estupenda promisqüitat amb la Historia secreta del cinturón de castidad, glups, però també amb una primera edició d'Andorra, postals i altres poemes –a Serra Airosa: ¿què en pensaria, Martí i Pol, d'aquest estrany veí?–, un exemplar del Coyote del 1961 –Vieja California: ¡1 euro!–, una (autèntica) placa de tinent de la policia de Nova York i un passaport soviètic amb la falç, el martell i el reglamentari CCCP. I nou de trinca.

Tan nou que en diríem facsímil. Però per una vegada que tenim un d'aquests a les mans i ens podem sentir com George Smiley, no ens posarem llepafils. Això sí, les joies de la corona de Carles Forés (Barcelona, 1936) a l'atapeït local escaldenc del Prat de les Oques tenen poc a veure amb mites i gasten un entranyable aire de família, de cosa domèstica. Aquí van: els 50 primers números –no en falta ni un– de Tim, el pequeño vagabundo, més que un tebeo, un incunable del 1950, i dues sèries (de l'1 al 25, i del 51 al 75) de Suchai, el pequeño limpiabotas, del 1949. Tots dos han acompanyat Forés tota la vida, que es diu ràpid, i constitueixen sengles peces dignes de figurar en lloc de privilegi al Museu del còmic: ¡Pieras, espavila!

Encara més entranyable és el cas de La cuynera catalana (o sia, reglas útils, facils, seguras y económicas per cuynar escullidas dels Autors que millor han escrit sobre aquesta materia) publicat el 1851 a Barcelona per la impremta de la Viuda Borràs, no només és el llibre més antic de Casa Forés, que és molt dir, i inclou recpetes tan fabuloses com las fabes «a la burgesa», els macarrons «de cardenal» i els pèsols «d'altra manera», nyam, nyam, sinó que la besàvia del nostre home va fer servir les guardes de l'exemplar per anar-hi anotant els naixements dels seus fills: «Mercedes Martí, nació el año 1915, día 25 de agosto a las 3 de la mañana. Era miércoles»: ¡la mare de Forés! Naturalment, La cuynera catalana no està a la venda.

Així que ja es veu que els llibres són seu fort d'aquest peculiar comerç. El paper en general, vaja. També revistes, pamflets i fulletons. I si són andorrans, millor. Per exemple, un exemplar del diari Ahora dels anys 20 en què algun espavilat demana inversors per a la «primera línia àeria Barcelona-Andorra»; un altre del 1933, l'any de la revolució, amb els gendarmes i tot, i un retall de la revista Semana del 1949 que dóna compte del pas per Radio Andorra del cantant mallorquí Bonet de San Pedro... Però no només li interessa el paper: Forés també tragina amb mil altres andròmines... sempre que siguin susceptibles de ser col·lecionables: monedes, segells, vitoles, targetes, fòssils, amulets, discos, cartells, clauers i sobretot, sobretot, postals. Diu que n'acumula prop de 20.000 unitats, «el 99% de les quals, de temàtica andorrana»: Claverol, Labourde, Solà... No en tinguin cap dubte: si la postal existeix, ell la té.

Baladista a Marbella i París

La història, fins aquí, era més o menys plausible. Però és que Forés amaga una biografia estupenda, on abunden els episodis exòtics i per on pul·lulen en cordial fraternitat personatges grans i menuts que han passat als llibres d'història. Nosaltres l'hem conegut en l'última reencarnació –i això d'última és un dir, perquè la cosa va cap al mig segle– però és que en les vides anteriors Forés ha sigut cantant melòdic, músic d'orquestra, promotor d'espectacles, detectiu privat –en l'època daurada de Vélez Troya– i... ¡venedor de làpides! Aquest últim, no m'ho negaran, probablement l'ofici més tètric del món. I encara més, tal com s'exercia més de mig segle enrere: amb un llistat dels difunts del dia i anant casa per casa, aix, a col·locar el gènere. Entre molts altres que ha anat tastant, abans i després d'instal·lar-se al nostre racó de món. I això va ser el 28 de juny del 1963, quan el van contractar, a ell i a la seva orquestra, per tocar a la sala de ball de l'hotel Pyrénées

Perquè per sobre de tot, Forés es considera músic. Encara avui mata el cuquet al Mr. Wok, on canta cada nit de dimecres a dissabte: que ho sàpiguen. I si busquen per Internet, és possible que trobin algun dels 45 revolucions que va enregistrar sota el seu nom artístic, José Carlos Forés. Amb temes com ara Mi chica, Volverás o Un domingo en Nueva York. Però la seva especialitat eren les versions dels cantants italians que triomfaven a l'època a San Remo, Pavia i altrs fites de la balada romàntica. En aquesta faceta melòdica és com el va descobrir –i el va llançar– Joaquín Soler Serrano a La comarca nos visita, espai nocturn que a finals dels anys 50 presentava a Radio Barcelona. No es pensin: tothom que aspirava a pintar alguna cosa en l'escena catalana hi desfilava sense manies, pel xiringuito del locutor. El Dúo Dinámico, per exemple.

En fi, que Forés li va agradar i el va contractar per cantar al programa. L'aventura radiofònica va durar dues temporades, i li va donar una certa celebritat... com La Voz sin nombre. Aquest és el nom amb què el locutor va tenir l'ocurrència de batejar-lo –«A l'època hi havia un altre cantant que es feia dir La Voz del sol, i suposo que d'aquí va treure el nom...» Així que per fer honor al personatge que Soler Serrano havia creat havia de sortir a cantar amb antifaç: «El que jo volia, en fi, era actuar, fer coses: si m'havia de posar un antifaç, me'l posava»– i amb aquest nom d'espadatxí emmascarat es va aprodigar a la Costa Brava –va ser el protagonista de la feta inaugural del Relicario, parada obligatòria al Lloret de finals dels 50– i Barcelona: el Río, el Panam's i l'Emporium –«El millor cabaret de la ciutat; però cabaret-cabaret, ¡eh!»– amb escapades italianes al festival de Pavia, i també a Los Monteros, centre de reunió de la jet marbellí de l'època.

I és precisament a Marbella on va compartir escenari amb patums de la cançó, des de Lola Flores fins a Sacha Distel, «el millor guitarrista de jazz que ha sortit de França», diu. La llista d'artistes amb qui va coincidir és interminable. Alguns d'ells tenen avui entrada a la Viquipedia, des de Domenico Modugno –el de Nell blu dipinto di blu– fins a Adriano Calentano i Dámaso Pérez Prado, el rey del mambo –i autor, per cert, d'una estupenda versió de Gunatanamera. El moment de major glòria artística, però, no el viu a Barcelona , ni a Marbella ni tan sols a Itàlia, sinó a París. S'hi va plantar fitxat per cantar en un local de la plaça dels Invàlids. «Em va agradar tant, que m'hi vaig quedar. Vaig anar encadenant feines, i va arribar un moment que cantava en quatre o cinc llocs al mateix temps. Un ritme frenètic. Inhumà. Fins que vaig petar. Però va ser el punt culminant de la meva trajectòria. Fins al punt que sempre deia: ‘Si algun dia em perdo, busqueu-me a París'». També es va buscar la vida amb empreses d'ocasió: va escriure una cançó en memòria del desastre del Titanic, quin visionari, 40 anys abans de Cameron, Di Caprio i Kate Winslet, i que la companyia Cunard va enterrar al calaix dels bons propòsits , i també li va dedicar un tema a Fabiola, amb motiu del telegènic matrimoni amb el rei Balduí dels belgues. Encara en conserva la carta d'agraïment que li va remetre la parella reial.

En fi, que a Forés li va faltar aquell mil·límetre de res que distingeix els elegits de la resta i els catapulta cap a l'infinit i més enllà. Ell ho atribueix a una timidesa proverbial, mala companya quan un pretén obrir-se pas al món de l'artisteig: «Lo tuvo todo para triunfar; nada más le faltó algo de vida», deia un poeta, i ara no me'l facin buscar. Als primers 60 recala a Andorra, on compaginarà la vida artística amb el col·leccionisme. Aquest any ha fet mig segle, d'allò. Se sent més andorrà que ningú –«A diferència d'altres que s'ho han trobat, jo l'he escollit, aquest país, i me l'estimo com el que més; aquí morié i aquí m'enterraran»– però no té cap intenció de demanar la nacionalitat. Amb un argument irrefutable: «Quan la volia, no me la donaven; ara que podria, no la vull... si per aconseguir-la he de renunciar a l'espanyola». La pregunta és si un país com el nostre es pot permetre el luxe de renunciar a ciutadans com Forés que s'hi han deixat mitja vida –o més– per construir-lo. I alguns es veu que creuen que sí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.