• La Rabassa i la Comella es pugen bé perquè tothom està fresc, però les alarmes comencen a sonar a partir del Coll d'Ordino
• L'ascensió final a Arcalís és plena de cadàvers en processó buscant la meta

Alguns corredors del CT Serradells, en l'avituallament del Serrat, ahir. Foto: TONY LARA

Fa uns anys, quan la Volta als Ports acabava dalt d'Engolasters, paties perquè en aquella ascensió final, duríssima, la velocitat màxima a què podies aspirar era d'uns 10km/h i pensaves que els que venien per darrere et passarien per sobre. Però no era així, perquè la torrada era general i no només teva, que miraves la roda de davant per no enfonsar-te apreciant el pendent d'aquelles rampes. Ahir a Arcalís en els 18km de llarg va passar el mateix, que creus que vas fet una cataplasma, que tothom va més que tu, però el que realment queda palès és que la càrrega en les cames, el desnivell acumulat (3.330m en els 113km), afecta per igual.

Sí, molts et passen i no fas ni l'intent de posar-te a roda perquè les teves cames donen el que donen i ja en fan prou, però també ets testimoni d'un goteig constant de cadàvers deambulant per la carretera només buscant arribar a la meta de la Coma. La Coma, allò que és més enllà del Serrat, més enllà del túnel, més enllà de l'estació d'esquí, molt més enllà de l'escultura circular que hi ha a poc més d'un quilòmetre –aquest quilòmetre val per deu, perquè ni t'hi veus–. «I encara que faig la curta», diu una dona que batalla contra la gravetat, de part a part de la carretera, intentant superar la zona del desviament de Sorteny. Només pensar el que li queda amb aquell ritme, li calcules una hora llarga. Un infern.

I sort que ahir el temps va acompanyar amb vent a favor almenys fins el Serrat, perquè patir una ascensió a Arcalís amb ventada glaçada en contra tota l'estona, després de sumar en les cames –i en tot el cos, perquè no hi ha res que no et faci mal amb un tute d'aquest calibre– les ascensions a la Rabassa, la Comella i el Coll d'Ordino des de Canillo –la zona entre Escaldes i Canillo, ep, com si fos plana, ¿no?– és un mal que no se li ha de desitjar a ningú. És que és bèstia, aquesta Volta als Ports, perquè la Rabassa i la Comella, com que vas fresc, es pugen bé, però compte quan ets al Coll d'Ordino, que t'avisa, i Arcalís, que et matxaca. De bromes, cap.

Per a més informació consulti l'edició en paper.