Foto: EL PERIÒDIC

Un cop, a l'escola, vaig fer un dibuix que em va quedar espectacular. Des del meu punt de vista, clar. El vaig presentar al concurs del meu col·legi, confiada que m'enduria un dels tres premis. M'agradava dibuixar i pintar, i sabia que hi tenia facilitat. Estava tan orgullosa del meu gran format fet amb retoladors de colors! Però no, finalment el meu dibuix no va tenir cap mena de reconeixement. Es veu que el jurat l'havia valorat molt bé, però havia determinat que el fons blanc restava qualitat a l'obra. A les escoles i instituts del món s'acostuma a valorar coses com la perspectiva, la combinació de colors, la proporció, l'harmonia... Ser fidel a la realitat. I està molt bé, perquè s'ha d'aprendre la tècnica. Ara, hi ha una cosa anomenada talent, creativitat, que difícilment es valora en el sistema educatiu, i no sempre s'expressa en les línies massa rectes dels programes educatius. És més, diria que gairebé fa nosa, si se surt dels cànons establerts.

El meu fons blanc del quadre feia ressaltar els personatges: una munió de gent celebrant la festa major de Lleida. Em vaig entretenir a fer vestits diferents, cabells variats, gestos diversos... Em sentia una incompresa. El vaig penjar a la meva habitació igualment una temporada, com a auto-homenatge. I que consti que el meu fons blanc tenia un sentit! Va ser una tria, no un escaqueig d'acabar de pintar el pòster, com pensaven alguns professors. Vaig decidir passar-me a la literatura. Escriure permet crear un món on cada un li posa els colors que vol, i fins i tot el blanc hi és admès. Els personatges prenen vida i evolucionen, els paisatges tenen moviment i són en 3D. Vaig tenir un professor de literatura catalana memorable, que fomentava la creativitat dels alumnes: cada mes fèiem un concurs literari a classe, i publicàvem una revista, il·lustrada i tot, amb els millors relats, poemes, contes... Pocs anys després aquest professor va tenir i continua tenint força èxit en el panorama literari català: és en Pep Coll. És fonamental que hi hagi professors com ell que ensenyin des del foment de la creativitat i ajudin a fer sortir el talent interior de joves cervells en expansió, a la recerca de la pròpia identitat. Jo vaig descobrir que m'agradava escriure. Fins i tot vaig guanyar diversos premis al meu institut.

Tots tenim algun talent: pintar, escriure, fer manualitats, cantar o compondre, ballar o dissenyar espais. I si falten els talents artístics, n'hi ha d'altres: la creativitat en ciència és bàsica per progressar. La creativitat en els processos de creació o de distribució, també. En l'art, la lògica, la matemàtica, la natura, l'esport... sempre hi ha d'haver el toc especial, el tret diferencial que fa que allò que fas sigui només teu, el teu segell personal. Des d'aquí, animo els responsables educatius que incorporin el foment de la creativitat i la innovació, ja que una societat que només aprèn el que els altres han fet abans, no avança. L'escola com a sistema ha estat un fre a la creativitat i a la lliure expressió. Sort que hi ha Peps Coll escampats pel món i que són professors que deixen petjada, els que de veritat ensenyen més enllà d'un llibre o un programa educatiu. Cal, flexibilitzar la mirada i a vegades apartar-se del rigor acadèmic, centrar-se en la persona i permetre que el nostre arraconat hemisferi dret s'expressi per demostrar de què és capaç. Ajudar a descobrir i desenvolupar els talents naturals dels alumnes hauria de ser, al meu entendre, un dels pilars en què basar tot sistema educatiu. No només cal aprendre coses, també cal aprendre a ser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.