PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

De la vaga del 33 a la llibertat sindical

Els treballadors de Fhasa es van revoltar contra les penoses condicions laborals

Per ESTHER JOVER MARTIN

Manifestació del primer de maig de l’any 2006, quan encara no hi havia la llei de llibertat sindical.
Manifestació del primer de maig de l’any 2006, quan encara no hi havia la llei de llibertat sindical. | EDUARD COMELLAS
El moviment sindicalista andorrà és jove i immadur. La minsa participació a les manifestacions del primer de maig dels últims anys –i enguany ni s’ha convocat– demostra que hi ha poc interès dels treballadors, sense oblidar que hi ha un nucli que es manté obstinat a continuar defensant els drets laborals, tant per als que es mullen com per als que s’ho miren des de la barrera. Però, de fet, una primera lluita sindical va esclatar l’any 1933. 
La construcció de la central hidroelèctrica de Fhasa de Miquel Mateu i de la xarxa de carreteres, a principis del segle XX, va obligar a portar mà d’obra de fora ja que amb els andorrans no n’hi havia prou. L’empresa va contractar més de dos mil obrers, molts d’ells espanyols, francesos, catalans i gallecs. L’arribada massiva va provocar la creació del primer Servei d’Ordre, l’any 1931. Però mentre Andorra tot just sortia d’un sistema productiu ancorat al segle XIX, més enllà de les Valls ja feia temps que hi havia un fort moviment obrer. 
 
Les condicions de treball de Fhasa eren penoses i els obrers estrangers, sensibilitzats per les lluites per als drets dels treballadors, van contagiar el grup, fins al punt d’unir-se als sindicats anarquistes catalans per defensar-se. L’any 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de Fhasa; el 1932 n’hi va haver una altra i, finalment, la de 1933, que més que una vaga, va ser una revolta. El Consell General va convocar el sometent i van entrar els gendarmes que, fins i tot, van abatre un home. Amb la Revolució del 1933 es va aconseguir el sufragi universal masculí, tot i que les reformes laborals encara van haver d’esperar.
Fem un salt en el temps. Durant la dècada dels 40 Andorra va ser un lloc de pas i de refugi de gent que fugia de la repressió franquista i del feixisme que s’estenia per Europa. Noves idees van entrar per quedar-se, i també molts exiliats es van establir al Principat. A poc a poc bullia l’olla i, a l’ombra, la gent s’anava preparant per exigir en veu alta drets laborals. No va ser fins a finals dels anys 80 que va començar a prendre forma el primer sindicat, en una època en què encara eren il·legals. 
L’any 1989 es va celebrar el primer 1 de maig en un restaurant.  Finalment, el 8 de març del 1990, es va celebrar el Congrés Fundacional del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT). L’Arxiu Municipal de Barcelona conserva fotografies de la jornada, entre els quals s’hi veu el bisbe copríncep, Joan Martí Alanis, amb Nicolás Redondo, d’UGT; Josep Maria Àlvarez Suàrez, secretari general de l’UGT catalana i Antoni Roig, secretari general del nou sindicat SAT. El primer equip executiu del SAT va estar format per Antoni Roig, com a secretari general; Guillem Fornieles, com a secretari d’organització; Cristian Cerdoya, com a secretari de relacions internacionals; Dídac Subirats, com a secretari de premsa, i Josep Lluís Santos com a secretari de l’acció sindical, a més d’altres quatre secretaris nacionals.
 
Amb el SAT es va obrir la veda perquè durant les dècades següents comencessin a proliferar la formació de sindicats i associacions de representants de treballadors i la gent es va començar a atrevir a sortir al carrer a fer soroll i a manifestar-se el primer de maig, una jornada que, a Andorra, durant anys no ha estat festiu d’obligat compliment i ara encara no ho és per als «sectors relacionats directament amb el turisme». Només hi va haver un breu parèntesi durant el Govern socialdemòcrata.
La Constitució del 1993 va permetre que el primer Consell General postconstitucional aprovés un primer Codi de relacions laborals. L’any 2008 es va aprovar la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals i la Llei 33/2008, del 18 de desembre, qualificada de llibertat sindical, que estableix que «tots els treballadors tenen dret a constituir organitzacions sindicals de la seva lliure elecció, amb la finalitat de protegir, promoure i defensar els seus interessos econòmics i socials, i també a afiliar-s’hi o separar-se’n lliurement, de conformitat amb els estatuts d’aquestes organitzacions».
Amb tot, des dels sindicats, i amb la Unió Sindical d’Andorra (USdA) al capdavant, encara es continuen reclamant drets laborals pendents, com la regulació del dret de vaga i l’obligatorietat de disposar d’un contracte per escrit. L’anterior Govern, però, va aprovar l’octubre passat el projecte de Llei qualificada reguladora de les mesures de conflicte col·lectiu, un projecte que desenvolupa el dret a vaga reconegut a la Constitució. El text estableix els mecanismes de resolució de conflictes entre treballadors i empresaris i els acords s’equiparen al valor del conveni col·lectiu.
 
El sindicat USdA, afiliat a la Confederació Europea de Sindicats, es va constituir l’any 2001 a partir de l’agrupament de diferents sindicats ja existents. L’1 de maig del 2003 es va iniciar el costum de manifestar-se, una tradició que es va mantenir ininterrompudament fins al 2011 però que va anar pedent gas, fins al punt que només sortien al carrer una cinquantena de persones. 
Avui tampoc hi ha manifestació, ni concentració. Només aquells que vulguin –i no els toqui treballar– podran participar en un acte festiu que es limita a la lectura d’un manifest i un dinar popular. L’esperit del 1933 s’ha perdut i, tot i els avenços indiscutibles en drets laborals assolits durant el segle XX no ens podem adormir. 
PUBLICITAT
PUBLICITAT