La Seu d'Urgell
Venim del Nord, venim del Sud
Arianna Savall i Petter U. Johansen van fer el darrer concert del FEMAP a La Seu
Sala Sant Domenech, divendres a la nit. La Seu d’Urgell està de festa major i el Femap s’acaba. L’estiu, per tant, té els dies comptats A l’exterior, la majoria es prepara per anar a sopar. Bars i restaurants omplen les terrasses de gent i pel carrer les colles llueixen les seves samarretes de colors tot indicant la pertinença a distintes «tribus». Dins la sala, mentrestant, Arianna Savall i Petter U. Johansen, catalana ella, noruec ell, preparen una altra mena de viatge, que s’atura en les virtuts dels mestissatge sota el nom de «Cants del Sud i del Nord». La parella, recorda al públic que també es va conèixer a la Seu, ara ja fa vint anys, en el marc dels cursos de música antiga que organitzaven , en la capital urgellenca, els pares de la cantant i arpista i, qui sap si també, amb el esperit d’una festa major fent ronda pels carrers de la vila urgellenca.
El programa del concert, tenia plantejat atançar-nos a aquestes sensibilitats. Les sonoritats nòrdiques estaven representats pel hardingfele, un instrument semblat al violí però amb un origen que encara es discuteix, i el cistre, de cordes metàl·liques, en forma de pera i que va ser molt popular en els segles XVI i XVII arreu d’Europa. La part més mediterrània per contra, arribava de la mà de les arpes i les lires ja que Savall va tocar l’arpa medieval, l’arpa triple barroca i la lira que només va sonar en la primera peça O virtus sapientia. El concert va anar repassant el ric folklore europeu, mitjançant un bon grapat de llegendes musicades de casa nostra sense oblidar les penínsules itàlica i ibèrica. De passada també vàrem poder comprovar com , els víkings, no son ni de bon tros freds com les latituds on viuen ens podrien indicar. Així ho va demostrar Johansen, en tocar les jotes de Santiago de Murcia –també en la peça noruega Ormen Lange- i, potser inspirat pel esperit que es respirava pels carrers de la Seu, afirmar: « a partir de les sis del matí, sonen encara millor».
Però si hi ha una peça que es podria dir que ha marcat l’esperit del Femap d’enguany, són els canarios de Gaspar de Sanz. Divendres varen ser interpretats al cistre, un instrument que oferia una sonoritat que podria recordar a la del banjo, i l’arpa barroca. Però durant el festival, els mateixos canarios, s’han pogut escoltar en versions tant diferents com les de la guitarra barroca de Rafael Bonavita, la viola de gamba dels germans Alqhai i en un quartet de corda i percussió com el dels Euskal Barrokensemble. Una virtut d’aquesta mena de esdeveniments que, a part d’oferir una excepcional mostra de paisatges i monuments pirinencs, permeten complaure a les diverses sensibilitats del públic més melòman sense desmerèixer gens a una denominació tan genèrica com ara la de música antiga. Cal esperar doncs, amb candeletes, les sorpreses que ens prepara el Femap per l’any que bé.
El programa del concert, tenia plantejat atançar-nos a aquestes sensibilitats. Les sonoritats nòrdiques estaven representats pel hardingfele, un instrument semblat al violí però amb un origen que encara es discuteix, i el cistre, de cordes metàl·liques, en forma de pera i que va ser molt popular en els segles XVI i XVII arreu d’Europa. La part més mediterrània per contra, arribava de la mà de les arpes i les lires ja que Savall va tocar l’arpa medieval, l’arpa triple barroca i la lira que només va sonar en la primera peça O virtus sapientia. El concert va anar repassant el ric folklore europeu, mitjançant un bon grapat de llegendes musicades de casa nostra sense oblidar les penínsules itàlica i ibèrica. De passada també vàrem poder comprovar com , els víkings, no son ni de bon tros freds com les latituds on viuen ens podrien indicar. Així ho va demostrar Johansen, en tocar les jotes de Santiago de Murcia –també en la peça noruega Ormen Lange- i, potser inspirat pel esperit que es respirava pels carrers de la Seu, afirmar: « a partir de les sis del matí, sonen encara millor».
Però si hi ha una peça que es podria dir que ha marcat l’esperit del Femap d’enguany, són els canarios de Gaspar de Sanz. Divendres varen ser interpretats al cistre, un instrument que oferia una sonoritat que podria recordar a la del banjo, i l’arpa barroca. Però durant el festival, els mateixos canarios, s’han pogut escoltar en versions tant diferents com les de la guitarra barroca de Rafael Bonavita, la viola de gamba dels germans Alqhai i en un quartet de corda i percussió com el dels Euskal Barrokensemble. Una virtut d’aquesta mena de esdeveniments que, a part d’oferir una excepcional mostra de paisatges i monuments pirinencs, permeten complaure a les diverses sensibilitats del públic més melòman sense desmerèixer gens a una denominació tan genèrica com ara la de música antiga. Cal esperar doncs, amb candeletes, les sorpreses que ens prepara el Femap per l’any que bé.