PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Amélie

Jean-Pierre Jeunet passa de ‘Delicatessen’ i ‘Alien, resurrecció’ a aquesta meravella optimista que ens reconcilia amb el món.

Per RAFA MORA

Jean-Pierre Jeunet passa de ‘Delicatessen’ i ‘Alien, resurrecció’ a aquesta meravella optimista que ens reconcilia amb el món. Una mena de còmic suau d’històries entrellaçades i una protagonista que enamora qualsevol amb la seva mirada i el seu somriure.

Ara que l’any nou ja l’hem estrenat, podem fer dues coses: o escriure l’habitual llista de bones intencions, seguint la tònica de tot mes de gener, o simplement veure Amélie. 
 
Llavors el que farem serà molt més sa que tot el seguit de propòsits (que no complirem) que ens hagin pogut passar pel cap. Per exemple, agafar un invident pel carrer i fer-li tornar la vista només explicant-li el que veus, fil per randa; escriure-li una carta ben maca a una dona que viu sola i necessita companyia i recordar que algú l’estima; intentar enamorar dues persones que coneixes i que mai s’havien plantejat que es podrien estimar; o simplement ser feliç somrient la gent pel carrer. Escolta, que també és un bon pla.
 
«Amélie té, de sobte, l’estranya sensació d’estar en total harmonia amb ella mateixa», narra la veu en off després que ella hagi retornat la caixeta de records infantils a Dominique Bretodeau. «En aquell instant tot és perfecte: la suavitat de la llum, el lleuger perfum de l’aire, el pausat rumor de la ciutat... Inspira profundament i la vida ara li sembla tan senzilla i transparent, que un cop d’amor, semblant a un desig d’ajudar a tota la humanitat, l’envaeix de sobte». I tot amb aquella cara dolça i neta, amb els ulls i el somriure d’Audrey Tautou...
 
Amélie és tot això, és un bufit d’aire fresc en les nostres vides i una alegria per a la vista i tots els sentits. És l’altruisme de ser bona persona, de preferir veure les coses amb bons ulls que amb l’amargura habitual, d’animar-se a fer coses abans que restar aturat en el sofà, però també és el missatge que ens envia que diu que hem de buscar la nostra felicitat també. Si no existís Amélie s’hauria d’inventar, perquè aquest personatge porta gairebé 15 anys al món del cinema i no es consumeix mai. Tot el contrari: el visionat de la pel·lícula manté el ritme cada vegada que la veus, i això demostra la seva vàlua i el seu nivell cinematogràfic.
 
Parla el seu director, Jean-Pierre Jeunet –Delicatessen, Alien resurrecció... amb petits homenatges als seus anteriors films en aquesta Amélie, com els botets de la protagonista en el llit del botiguer...–, de la quantitat de filigranes tècniques que es van haver de realitzar per aconseguir un producte d’aquesta qualitat: una mica d’animació, un personatge liquat, plànols zenitals en grua en moviment, un personatge que parla per quadriplicat des d’un marc de fotos, cels amb núvols imaginats... 
 
Amélie és el que avui en dia podria ser un compendi d’imatges en moviment amb milions de filtres visuals, com quan utilitzem una app en el nostre mòbil que fa unes fotos amb tonalitats predeterminades. La llum i els colors que aporta la pel·lícula són fonamentals per vestir-la i aconsegueixen traslladar una atmosfera natural i alhora artificial d’un París que se suposa ple de la tensió del dia a dia però que en aquest film apareix com a una aventura d’un conte. 
 
Una faula i una reconciliació amb el gènere humà. Els personatges ho transmeten: Nino (Mathieu Kassovitz), un home maniàtic i curiós que col·lecciona imatges de fotomaton; el pare d’Amélie, un home absent des que va perdre la dona i que només pensa en el seu gnom i viu al·lucinat amb els viatges de la criatura de porcellana; la paranoica Georgette; l’insuportable Joseph; Hipòlit, l’escriptor fracassat que un dia es troba una cita seva graffitejada en una paret; el senyor Dufayel, l’home de cristall que fa 20 anys que no surt de casa i rep vídeos que el fan somriure...
 
I tot envoltat de la música de Yann Tiersen. Magistral. Una banda sonora que ha d’anar sempre en el cotxe per posar-la en moments de fluixedat. Ep, i si no tenen prou, mirin l’escena del petó entre els protagonistes. La manera més maca de trobar l’amor seré, la calidesa i el tacte d’un nas fregant una galta o un clatell. Oh, Amélie, vine. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT