Escaldes-Engordany
Interstellar: en busca d’una nova llar per a l’espècie humana
Un planeta post-apocalíptic, forats de cuc i la cinquena dimensió com a ingredients principals
Matthew McConaughey culmina un dels millors moments de la seva carrera cinematogràfica (juntament amb True Detective, Dallas Buyers Club...) amb una interpretació magistral en una pel·lícula força complicada a nivell de trama.
Aquesta epopeia espacial narra la vida d’un ex enginyer de la NASA que sobreviu fent de granger en un planeta Terra totalment dessolat per culpa de l’extrema sobreexplotació dels seus recursos per part de l’espècie humana. Vidu, amb dos fills i convivint amb el seu sogre, la seva frustració per haver nascut en l’època equivocada el sumeix en una situació de desengany constant envers el món que l’envolta.
Un director controvertit / Christopher Nolan és el causant d’una de les pel·lícules amb més carisma dels últims anys. Tot i les ferotges crítiques que li han caigut des del seu llançament per la falta de rigor científic en algunes argumentacions, la seva aparició va produir un trasbals important en el món de la crítica.
Nolan és un director d’extrems: o l’estimes o l’odies. És impossible trobar un punt intermig en un personatge que intenta anar sempre més enllà de l’establert. Insipirant-se en 2001: Una odissea a l’espai, el director americà va presentar el film com l’obra mestra de la seva carrera, una producció on l’espectacularitat visual i la teoria astrofísica es fusionen per intentar arrossegar la major part del públic possible a un món àmpliament desconegut per a la majoria dels mortals: què hi ha més enllà de tercera i la quarta dimensió.
Trama / L’argument principal de la pel·lícula mescla la cerca d’una solució que garanteixi la supervivència dels fills del protagonista amb les complicades teories multidimensionals que intenten explicar la constitució de fenòmens tant complexos com la teoria de la relativitat o els forats de cuc.
L’aventura principal consisteix en la recerca d’un nou planeta que pugui garantir la supervivència de l’espècia humana a causa d’un planeta Terra que ja no dóna més de si. Per fer-ho, Coop realitza una de les missions més importants «de la història de la humanitat» en llançar-se a la recerca d’una nova oportunitat per una humanitat que, malgrat haver arribat a nivells impensables de desenvolupament tecnològic, està condemnada a l’extinció per un ús desmesurat dels recursos. Una aventura interplanetària que narra com cap altre pel·lícula fins el moment el que significa un viatge de milers d’anys llum a través de l’univers.
Efectes visuals / Els efectes especials i els grans plans de l’espai constitueixen un dels puntals d’un film que aconsegueix combinar-los sense que s’arribin a fer difícil de digerir per a l’espectador. A més, no hi ha cap mena de dubte que Nolan aconsegueix transmetre–a diferència de moltes de les seves altres produccions– el missatge més profund de la pel·lícula amb un públic que pot entregar-se a un relat proper i íntim.
Pel que fa a la banda sonora, de Hans Zimmer, es tracta d’una elecció difícilment superable, amb una tria de cançons intimidatòries que aconsegueixen transmetre una sensació d’incommensurable immensitat a l’espectador. Així doncs, es tracta d’una vertadera peça d’enginyeria on els diferents recursos s’entremesclen entre si amb la precisió d’un rellotge suïs per crear una producció ambiciosa i espectacular en molts dels seus aspectes.
Realitat o ficció / El llargmetratge constitueix una vertadera lliçó acadèmica d’astrofísica que tenia com a principal dificultat la transmissió de conceptes i coneixements molt específics a un públic poc a gens acostumat a ells. Es tracta de l’eterna paradoxa entre els límits de realitat i ficció d’aquest tipus de pel·lícules en el món del cine. Una pel·lícula de viatges espacials que no es conforma amb fregar la superfície de la teoria científica com han fet les seves principals homòlogues fins el moment, sinó que abraça el concepte acadèmic i el transmet de la forma més senzilla possible.
Tot i l’exitós atreviment conceptual de Nolan, existeixen algunes veus molt crítiques amb la forma de descriure alguns del processos que viu el protagonista al llarg de la pel·lícula–atenció als spoilers pels que no hagueu vist encara la pel·lícula–, com la paradoxa dimensional del protagonista en la forma de comunicar-se amb la seva filla, el viatge de retorn a través del forat negre cap a l’estació espacial o la misteriosa cinquena dimensió en la que el protagonista és capaç de dominar l’espai temps per fer viatges de retorn al passat i alterar-lo–que descrivim a la pàgina següent–.
Malgrat tot, no podem negar l’evidència de trobar-nos amb una de les millors pel·lícules de ciència ficció que mai s’han produït a la història del cine, amb una trama absorbent, unes actuacions genials i uns efectes d’allò més espectaculars que poc ha d’envejar a les produccions milionàries que s’han produït els últims anys. No és una pel·lícula senzilla i per acabar-la de comprendre potser caldrà més d’una o de dues visualitzacions, però això no s’ha d’entendre com un motiu de crítica sinó com una forma d’entendre el cinema fora dels esquemes més comercials del mercat i amb un estil difícil de trobar en panorama cinematogràfic d’avui dia.