Anys enrere, uns homes es reunien en colla i viatjaven a França per esquilar les ovelles a començaments del segle passat. Un d’ells era el besavi de l’actual cònsol de Sant Julià de Lòria, Josep Miquel Vila. Aquests homes es coneixen com a immigrants parcials, que durant èpoques marxaven d’Andorra per treballar en la verema o en altres activitats poder recollir diners per portar a casa. «Els emigrants que hi hagut a Andorra formen part de la nostra cultura, de la nostra il·lusió, no podríem explicar com hem evolucionat a Andorra sense aquesta peregrinació», va ressaltar ahir Vila, que va participar en la inauguració d’una placa al poble d’Auvinyà per recordar la gent que va haver de marxar de les seves cases per buscar-se la vida.
 

No tothom va tenir la mateixa sort i, molts d’altres, van ser emigrants totals, és a dir, que van marxar definitivament a treballar fora del país. Aquest va ser el cas del pare de Ricard Fité, promotor de la iniciativa de col·locar la placa commemorativa, que va emigrar a Barcelona. Ivo Fité pertanyia a una família de cinc germans i només es va quedar a casa la pubilla. El seu pare va anar a la capital catalana on va aprendre un ofici, el de ferreter. «Aquí es quedaven els hereus i les pubilles per salvar les cases pairals, però els altres marxaven», va precisar Fité, que va explicar que la majoria de les persones que emigraven a altres llocs era per motius econòmics. «Les famílies hem tingut una economia de subsistència. No hi havia prou menjar per mantenir tots els fills d’una família», va relatar Fité. 

Tot i que la majoria de les persones van marxar a França o a Catalunya, molts andorrans també van partir cap a Austràlia, Sud-amèrica o el Marroc. 

Jordi Guillamet, director de l’Institut d’Estudis Andorrans, va explicar que bona part de l’emigració es va donar a començaments del segle vint. Això es deu que a finals del segle XIX van caure el teixit industrial del país que es basava en el ferro i el tèxtil. «Aquesta indústria se’n va anar en orris, quan va aparèixer Altos Hornos de Biscaia i la gent que viu de la terra, el propietari, els seus hereus treballen a les fargues i, quan tanquen les fargues, han de marxar», va detallar Guillamet. 

Els de les parròquies altes, principalment, emigren cap a França, mentre que Sant Julià sempre ha tingut un intercanvi amb Catalunya. «La parròquia d’Ordino a finals del segle XIX perd la meitat de la població», va precisar Guillamet. 
 

Però l’esperança va tornar al país amb la creació de Forces Hidroelèctriques Andorranes (Fhasa), que va comportar la construcció d’infraestructures al Principat. Això va comportar que alguns andorrans tornessin al país a treballar. Malgrat això, Fité va assenyalar que «molts, malauradament, no van tornar».  

A més, tant Fité com Guillamet van recordar que amb els andorrans també van arribar persones d’altres nacionalitats que van venir atrets per la construcció. 

La família del ministre d’Educació, Eric Jover, encarna aquesta història d’intercanvi cultural. El seu avi matern va haver de marxar del Principat per buscar-se la vida. La mare del ministre és la que va tornar al país. D’altra banda, el seu pare era un barceloní que va arribar al Principat quan tenia 12 anys, on va quedar-se a viure definitivament i va formar la seva família. Precisament, els assistents ahir van recordar que aquest país també s’ha construït gràcies a l’arribada de persones d’altres països. Segons el ministre, a finals de la Segona Guerra Mundial hi havia uns 5.000 habitants al país, mentre que en pocs anys aquesta població es va multiplicar per 14. «Nosaltres vam haver d’enviar gent fora i hem d’acollir a gent com ens hagués agradat que acollissin els nostres avantpassats», va remarcar. A més, va argumentar que la immigració també ha ajudat a construir el que és Andorra ara i també el futur.

Commemorar el passat / Les històries dels emigrants andorrans són mostres d’esforç i de superació que és el que ara es vol recordar amb la placa que es va instaurar ahir Auvinyà. A més, també es vol donar a conèixer l’instint de superació dels avantpassats a les generacions actuals i venidores. «Als que sense por a les distàncies van haver de marxar. Als que no han pogut tornar. Als nostres fills que no hagin de marxar», està gravat sobre una placa negra al centre de la vila. També hi ha la distància des d’Auvinyà a les principals ciutats del món com Barcelona, Madrid, Londres, París, Moscou, Tòquio, Sidney, Cap Verd, la Meca,  Jerusalem, Nova York, l’Havana o Nova York, entre d’altres.

 

«Això és un acte molt senzill i sentimental dedicat als emigrants que van haver de marxar en temps de dificultat i d’economia de subsistència», va dir Fité, que va afegir que també vol ser un impuls «perquè els nostres fills mai se n’hagin d’anar». 

Per al ministre amb la placa es vol  commemorar «l’identitat d’esforç i recordar que som un poble que en una època hem hagut de marxar del país per construir la vida en un altre lloc. Això, també ho hem de recordar per ser un poble obert i acollir els immigrants que venen a viure i junts construïm un país».

«El passat és el que ens permet escriure els trets de la història que formen part de la nostra cultura i ens permet actuar amb menys errors», va sentenciar Vila.