Sant Julià de Lòria
Treball de camp amb els límits de l’humor, a través d’assajos a cegues
Els actors van començar a encarnar els seus personatges sense conèixer el final de la història
El Jordi Casanovas, el dramaturg darrere de Mala broma, que es va presentar ahir a l’Auditori Claror de Sant Julià amb més de tres quartes parts de la sala plena, va utilitzar els actors reclutats per a la posada en escena de conillets d’índies. «Ens anava donant el text de 20 pàgines en 20 pàgines i anàvem assajant sense saber què venia després i què de tot era una broma o què realitat», va explicar ahir abans de pujar a l’escenari un dels protagonistes, Ernest Villegas. «En alguns moments dèiem hòstia això és molt bèstia», però tot formava part de la manera de treballar de Casanovas i de la seva intenció d’explorar els límits de l’humor a través de les situacions que plantejava i de la seva intenció de «fer-nos a nosaltres mateixos una broma», va recordar l’actor.
«No va ser fins que vam tenir públic que vam veure de què reia la gent. Això és estrany, el públic riu de coses que, al cap de segons, el personatge denuncia que es prenguin amb humor», va dir Villegas i així es va creant el dilema dins del cap dels assistents sobre què pot ser objecte d’una broma i què no. L’equip de l’obra es va arribar a plantejar si alguna de les bromes que plantejaven eren massa difícil de digerir i si «algun espectador s’aixecaria de la butaca i marxaria, un extrem que mai ha passat fins ara, però les bromes són susceptibles d’ofendre a algú», va reconèixer Villegas.
No hi ha gaire temps durant l’obra perquè l’espectador reflexioni sobre els límits de l’humor perquè el ritme dramatúrgic, ho va dir el mateix Villegas, «és molt trepidant, ja d’entrada. És la voluntat del Jordi i del Marc Angelet [el director] que la voluntat entri en aquest ritme ràpid, que tingui la sensació que va darrere l’obra». Mala Broma també va fer un repàs àcid sobre els objectius i les ambicions que ens marquem a la vida i el patiment que ens causa no arribar a les fites, imaginàries, que ens hem marcat. Què és l’èxit i què és el fracàs? El que va passar a dalt de l’escenari ahir ens ho va fer replantejar: «Dos amics que es retroben passat un temps i els dos estan fatal. Un ha assolit els objectius de la seva vida amb escreix però tot i això té una depressió, estem als 40 anys i a aquesta edat passen moltes coses. I l’altre, és un periodista frustrat que es dedica a ampliar informacions de Twitter», va explicar Villegas. En aquest caldo de cultiu és on troben l’enginy per teixir una broma la dona d’un d’ells, que, atenció, ens va fer dubtar de si era tan víctima com semblava.
Des de les butaques es va poder apreciar la diferència entre qui està patint la broma i els qui se senten empoderats per la reacció que estan generant. «Podem fer broma, gairebé de tot, però ens hem d’implicar en la broma, no val riure’s de l’altre», aquesta és la conclusió personal a la qual ha arribat Villegas després de mesos donant-hi voltes i incloent els amics personals en el debat, després dels assajos, en les trobades al bar. «Si tu preguntes al teu voltant, tothom té un matís sobre els límits de l’humor, això és molt interessant», va valorar.
«Hi ha tres colors: l’humor blanc, l’humor intel·ligent i l’humor gamberro i està tot en un mateix còctel», va agrupar l’actor. «Personalment m’agrada el gamberro però em costa riure’m d’aquest estil», va apuntar Villegas. El protagonista de Mala Broma va opinar que la salut de l’humor en el teatre és molt bona tot i les restriccions sobre aquest que es van sumant, sigui per qüestions polítiques o per correcció social.