Escaldes-Engordany
Arriscar-se al llac d’Engolasters
La formació catalana Pyrenaeus Ensemble interpreta la seva obra més coneguda, ‘Les quatre estacions’,
El segon concert del FeMAP arribà a Andorra diumenge passat. El lloc escollit? El llac d’Engolasters. Un escenari agosarat que ja havia demostrat que podia acollir concerts. El plat fort del programa? Les Quatre estacions de Vivaldi que, com el seu nom indica, mostra com se les va empescar il pretto rossso per convertir el temps, però també l’ambient de cadascuna de les estacions, en música. L’aperitiu? Una obra de Carlo Farina.
El risc que corre una proposta d’aquestes característiques és sempre elevat. El temps, a muntanya, és imprevisible i no és gens estrany que la pluja, o fins i tot la pedra, hi faci acte de presència. L’organització, preveient aquesta possibilitat, va avançar l’horari però aquest cop seria el fort sol el que es convertiria en tot un repte per a la feina dels músics. La força de l’astre rei, esdevé tot un malson per als delicats instruments. I els músics, per tal de protegir la seva eina de treball, van demanar que es retardés l’hora d’inici. Fins i tot, el risc de suspensió va planar en l’ambient. Per tal de no menystenir la presència del nombrós públic, entre el que hi havia força nens, van decidir que tocarien només Les quatre estacions. L’organització va assegurar que es retornarien els diners a qui no estigués conforme. Tot i l’amenaça de motí d’una petita part del respectable, ningú es va acollir a aquesta possibilitat i Les quatre estacions van començar al voltant d’un quart de vuit.
El so, tot i que el vent s’encaparrava a adulterar-lo era prou bo i ja des del moment que el cucut primaveral feu l’aparició en el primer allegro del concert, es podia intuir que la feina dels músics era encomiable. La formació, Pyrenaeus Ensamble, naixia a l’empara del festival, iniciant el seu camí el 2016. I el darrer concert era, precisament, el del llac d’Engolasters. L’actuació encetava l’estiu. En els primers acords del darrer moviment, on es poden intuir els trons, el vent semblava voler fer bona la llegenda del llac d’Engolasters que afirma que, durant les tempestes, s’escolta una veu del fons del llac que afirma «feu caritat als pobres». Ja a la tardor el sol va deixar d’incidir en els músics, els quals van poder mantenir l’afinació dels instruments. Poc després, l’hivern, que va sonar un xic llòbrec tot i que no fou pas el culpable que els espectadors comencessin a posar-se les jaquetes. La música però, s’havia sortit amb la seva. Havia amansat al públic amotinat. I com que els temps també s’havien temperat els intèrprets van decidir tocar l’obra de Carlo Farina, Capriccio Estravagante. Un colofó, previst com a aperitiu que, donada la seva estructura, va permetre a l’orquestra demostrar la versatilitat dels instruments però també que, per viure una experiència musical diferent i irrepetible, paga la pena ser pacients.