Si fa mal, no és amor!
Tots coneixem la sensació de dolor i a ningú ens agrada. Quan apareix busquem com desfer-nos-en perquè ens dificulta la vida. Per tant, queda clar que sentir dolor és un senyal de malestar i un avís que alguna cosa no funciona. El cos ens està dient que hem de buscar alternatives o maneres diferents de fer les coses, perquè les actuals ens fan mal. En canvi, el sentiment d’amor és la suma entre l’alegria i la felicitat i, com no pot ser d’una altra manera, es tradueix en una sensació plaent, ens sentim lliures de dir i fer qualsevol cosa. Per tant, sortim reforçats i repetim les conductes, atès que el comportament portat a terme és beneficiós. Llavors, com és possible que amb unes diferències tan abismals entre les dues sensacions hi pugui haver confusions? La resposta la podem trobar en la interpretació errònia de l’amor, perquè, malauradament, hi ha persones que han crescut sota el paradigma que el goig i el plaer venen condicionats pel dolor i, per tant, han associat l’amor al patiment: Vols ser feliç? Doncs primer has de patir!
Aquestes persones estan convençudes que si no senten dolor, no és amor. Interpreten que si l’altra part no els menysprea, agredeix o controla la seva agenda personal, significa que no està per elles. Aleshores, fan i es deixen fer qualsevol cosa per tal d’agradar o cridar la seva atenció, renuncien al control de la seva vida i la deixen en les mans de la persona amada, pensant erròniament que el sentiment és recíproc. No es paren a pensar que si elles mai farien patir al seu amor, ell tampoc hauria de fer-ho, per tant, si fa patir, no és amor. De tant conviure en ambients tòxics (familiars i parelles sentimentals) han après que, per ser amades, han de sofrir. Ho han fet a través del condicionament clàssic: han associat les conductes plaents amb el malestar i la culpa. Aleshores, quan estan gaudint i l’altra part els retreu el seu comportament, ho troben normal. No entenen que l’amor és sinònim de plaer, de tenir ganes de compartir experiències amb algú més (familiars, amics, parella sentimental). Són conductes enfocades a passar-s’ho bé, a gaudir del moment i no hi tenen cabuda el dolor i el menyspreu, Així doncs, si les trobem, significa que no és amor. Són qualsevol altre sentiment tret d’aquest i, és més, són les conductes que formen part de la dependència emocional, econòmica o, simplement, de la nostra comoditat.
Aquest és el preu a pagar per dependre d’algú altre, quan li donem el poder de decidir sobre la nostra vida, perquè a nosaltres ens incomoda fer-ho, no volem assumir obligacions, prendre decisions compromeses, ja ens està bé així, estem còmodes amb la situació.
També existeix la possibilitat d’emparellar-se o de no allunyar-se de la família tòxica per por a la independència o no voler perdre la qualitat de vida actual, és a dir,les dependències esmentades anteriorment. És una realitat que hi ha parelles que decideixen anar a viure juntes per compartir les despeses mensuals, com també hi ha gent que no marxa de casa dels pares per no perdre la seva qualitat de vida o la comoditat d’arribar a casa i tenir-ho tot fet i no haver de preocupar-se per fer la compra ni per cuinar. Vivint amb els pares tenen la possibilitat d’estalviar diners o portar l’estil de vida desitjat sense haver de fer comptes per arribar a final de mes. Així doncs, cadascú escull la seva manera de viure, però és vital reconèixer les emocions i els sentiments sorgits de la interacció social, perquè si fan mal, vol dir que no és amor. Després ja tenim l’opció de continuar en el mateix ambient o de canviar; però, malauradament, les dependències i la por són una esclavitud i determinen les decisions de qui les pateix. És a dir, quan entrem en la dependència o agafem por a la independència, és molt difícil actuar racionalment, perquè les emocions agafen el control de les situacions. Si la dependència només és econòmica, pot solucionar-se millorant la font d’ingressos, però quan és emocional o van totes dues juntes, ja podríem estar parlant d’algun trastorn d’ansietat que condiciona la seva presa de decisions. Una explicació plausible per a entendre per què una persona solvent econòmicament es veu incapaç de viure sola és en el sentiment de buit (aïllament social forçat) que ha viscut en la família o amb la parella sentimental. És un sentiment que sorgeix quan el nostre entorn laboral, familiar, sentimental o amical ens deixa de costat, no vol saber res de nosaltres, no li interessa la nostra opinió i, per tant, deixem d’existir per a ell o, en tot cas, només ens busca per interès personal.
Llavors, referent a la persona que no vol marxar de casa, és perquè depèn dels pares per a prendre qualsevol decisió donat que mai ha tingut l’opció de fer-ho per si mateixa i aquesta angoixa la paralitza. Malauradament, qui pateix el buit queda mentalment danyat, disminueix la seva autoestima i això condiciona la seva presa de decisions, perquè el fet d’equivocar-se i confirmar les expectatives del seu entorn seria desastrós. Aleshores, es veu incapaç de prendre qualsevol decisió no consensuada amb anterioritat, és a dir, actua segons les preferències grupals, deixant de banda el seu plaer. Es mou condicionada per l’efecte pigmalió, i actua segons el que pensa que els altres espera que faci. Aleshores, aquesta persona creu erròniament que els seus éssers estimats l’estimen, quan realment és indiferència el que senten, atès que mai es deixa de costat la persona amada. Per tant, si et sents aïllada, marginada, sola o que les teves idees no són escoltades, no és amor; és la necessitat de ser amada que et supera i prefereixes interpretar-ho d’una manera més suau per a no patir. Per això mateix és tan important distingir les emocions, per poder escollir què fer amb la situació, per saber com ens valora el nostre ambient i, sobretot, per saber com afrontar-les: si amb ràbia o amb indiferència.