Turisme massificat i de poca qualitat
Aquest pont de la Puríssima, més que mai, s’ha pogut comprovar la massificació i la poca qualitat del turisme que visita Andorra. A més, és pràcticament impossible per als que residim al país fer la nostra vida normal i aquesta sensació d’incomoditat va en augment, ja que els habitants perceben que, per molts diners que deixin els turistes, a nosaltres no ens compensa, perquè fa malbé la nostra qualitat de vida. Entre altres coses, no es pot caminar pels carrers centrals d’Andorra i Escaldes-Engordany, hi ha cues a les carreteres i es poden veure molts turistes que mengen asseguts als bancs del carrer deixant-ho tot molt brut. Això és qualsevol cosa menys turisme de qualitat. El que sí que és cert és que el turisme massificat produeix molts més danys col·laterals que els beneficis que aporta el gran nombre de turistes.
Andorra, com tots sabem, és un petit país i, cada dia, està més massificat tant pel nombre d’habitants com pel gran nombre de turistes que acull i als que és impossible garantir un bon servei a causa de la baixa qualitat de l’atenció i la poca capacitació del personal, especialment a l’àmbit de la restauració.
Per tant, es tractaria d’aconseguir que els turistes que vinguin a Andorra puguin accedir al país amb una bona qualitat dels serveis, una bona qualitat ambiental i una gran qualitat cultural.
Bàsicament, la gestió estratègica per gaudir d’un turisme sostenible reduint el nombre de turistes en temporades altes i aconseguint millorar la qualitat turística consistiria a aplicar un augment dels preus augmentant el cost de les atraccions més sol·licitades i els impostos o taxes al turisme. Els possibles visitants ho saben i això els condiciona a viatjar en períodes de menor saturació turística. Així es generen ingressos per a la conservació dels llocs més visitats.
Per exemple, una visita agradable a un museu o construcció històrica podria ser incompatible amb una marea humana omplint un espai que hauria d’estar protegit. L’interès per l’art i la cultura, que ha portat a massificar alguns museus, entra en conflicte amb les necessitats de sosteniment econòmic d’aquests llocs. Trobar un equilibri entre la massificació i l’accessibilitat amb el propòsit de no perjudicar el gaudi de l’experiència estètica no és fàcil. Algunes solucions serien visites en grups limitats, l’accés en horaris poc habituals o l’increment dels preus d’entrada que generarien altres formes de relació entre espectadors i peces d’art.
Per acabar, m’agradaria assenyalar que caldria atraure el país turistes de més despesa econòmica; perquè un client que gasta més diners aporta més valor, més llocs de treball, etc. Esperem que Andorra aconsegueixi assolir aquest objectiu i no se segueixi sense cap mena de control acabant amb els recursos naturals del país.