La gelosia és bona o dolenta en una relació?
Qui no ha sentit alguna vegada la punxada de la gelosia, a la que Shakespeare anomenava el monstre d’ulls verds? De fet, ser una mica gelós pot ser una reacció usual que es fa present a la nostra vida des de la més tendra infantesa i en diferents situacions. El que ens qüestionem avui és si sentir gelosia és bo o dolent, o potser millor, si assumim que sentir una mica de gelosia és, com a mínim, normal, la qüestió és en quin moment aquesta comença a ser problemàtica.
Segons Google, la gelosia no és més que una resposta emocional a la por de perdre alguna cosa, quelcom que assumim de la nostra propietat, que, vist així, no deixa de ser una idea summament dolenta. I és que se’ns defineix la gelosia com un alarma que ens alerta de l’existència d’un perill, o vist d’una altra forma, el pànic a perdre l’afecte del nostre ser estimat. Aquesta definició es basa en la gelosia de parella, però la realitat és més extensa, ja que la gelosia apareix quan algú percep l’amenaça cap a qualsevol relació o vincle que considera propi (amb un sentiment de possessivitat), i que li genera un sentiment de pèrdua o abandó. I això pot passar amb una parella, però també amb un amic o amb un familiar que considerem de la nostra propietat o exclusivitat. Així, la gelosia apareix en àmbits diferents, des de la feina fins als amics o coneguts, passant per la família, clar que on és especialment usual és en les relacions de parella.
Si som realistes reaccionar davant un sentiment de pèrdua pot entrar dins del que es considera normal, ara bé, la intensitat d’aquesta reacció, com la racionalitzem i que fem amb ella, és el que pot separar un comportament normal d’un obsessiu. Si partim de la base que les emocions i els sentiments constitueixen l’arquitectura de la vida afectiva (i considerem afecte en tots els àmbits, no només el de la parella), aquestes són imprescindibles pel funcionament diari de les persones. Així, l’alegria et permet gaudir dels bons moments, l’amistat i l’amor estableixen llaços gratificants amb les persones que estimem, l’empatia ens permet posar-nos emocionalment en el lloc de les altres persones, i podríem afegir un llarg etcètera d’emocions, que tot plegat fomenten la cohesió social. De fet, fins i tot les emocions negatives exerceixen una funció adaptativa i protectora. La por no és una altra cosa que una estratègia de supervivència per alertar dels possibles perills. La tristesa és com expressen el que ens ha fet mal, i facilita la compassió dels altres. La culpa suposa un patiment profund que dificulta el traspàs de les normes morals o ètiques i la ira com a mínim fa conscient a la resta del malestar que s’ha experimentat en una situació concreta. I vist així, la gelosia no és més que una altra resposta emocional arrelada a les persones. Això sí, és una resposta una mica més complicada perquè la constitueixen diferents emocions o respostes de les quals parlàvem, com ara la ira, la culpa o l’enveja, i a més, implica a altres persones a banda de la que té les emocions. En un primer pla, podem pensar que la gelosia té una funció protectora la de preservar la relació (la que sigui) o la d’assegurar l’estabilitat de la parella. I per aquesta raó, podria ajudar a evitar la infidelitat o l’abandó. El problema sorgeix quan la persona se sent extremadament gelosa i molt sovint sense motiu. Aquí és quan tot es complica i quan considerem que pot esdevenir un problema.
Si anem als orígens, tot i que cada persona és un món, probablement dues són les causes principals que expliquen que una persona pugui ser gelosa de forma “diguem-li” problemàtica, i aquestes són la falta de confiança i la inseguretat. Característiques que poden aplicar en molts àmbits, i poden fer-ho de diferents formes i amb diferent intensitat. Si parlem de falta de confiança en un mateix, derivada probablement d’una baixa autoestima, el que es genera és inseguretat sobre les capacitats d’un mateix i sobre la vàlua personal. En aquest cas, qualsevol persona que s’acosti a un ser estimat, o a una relació valuosa és viu com una amenaça, ja que assumim que serà millor que nosaltres i ens relegarà a un segon pla. D’altra banda, podem parlar de pors, por a la pèrdua, por a no ser capaç de trobar algú com la parella actual o por al fracàs, que ens fa estar insegurs en la gran majoria de situacions.
Quan trobem aquestes causes, la gelosia acostuma a resultar problemàtica, ja que genera una reacció de profund malestar a la persona que la pateix i és que no existeix una provocació lògica, sinó només el patiment intens del gelós o gelosa que es trasllada en conductes controladores. És a dir, les persones geloses adopten conductes de vigilància com preguntes inquisitorials control del mòbil i de les xarxes socials, aparicions inesperades , escenes, xantatges i fins i tot atribucions de pensaments i fantasies a la parella, portant la relació primer a un deteriorament, fins a arribar a situacions insostenibles.
En això de la gelosia hi hauria molt més a dir, i és que existeix un corrent popular que diu que qui no és gelós és que no estima. I jo no sé si això és cert o no, bo que intueixo que no, però el que sí que crec és que el gelós sí que estima, però estima malament. I és que es pot sentir de vegades una fibladeta quan algú es relaciona de forma més íntima o propera amb un ésser estimat, en aquests casos cal reconèixer l’emoció, interpretar-la, entendre-la i donar-li una resposta racional, i a partir d’aquí confiar en un mateix. I no parlaré mai de confiar en la parella, perquè aquesta té tot el dret a tenir els seus propis sentiments i viure les seves pròpies emocions, i en funció d’això ja decidirà el que ha de fer.
I avui «me’n vinc amunt» i acabaré no amb una sinó amb dues frases, la primera de l’escriptor i filòsof francès Michel de Montaigne que ens dius que «la gelosia és, de totes les malalties de l’esperit, aquella a la qual més coses serveixen d’aliment i cap de remei», i amb aquesta premissa potser el millor és no deixar que ens domini. I la segona del dramaturg espanyol Jacinto Benavente que diu que «el que és gelós, no és mai gelós pel que veu; amb el que s’imagina basta», que ens recorda que en la majoria d’ocasions la gelosia és una emoció inventada, que es pot esmenar amb una mica de realitat i lògica.