Henri Matisse
El passat dissabte vaig anar al CAEE a visitar l’exposició de Henry Matisse. Per cert, de camí em va sorprendre l’altar que s’ha col·locat a l’estàtua que està situada davant de la plaça Coprínceps realitzada per Jordi Díez i anomenada Nefer 2.0, ja que s’inspira en el bust admirat de Nefertiti. Aquest altar està dedicat al pilot rus assassinat Maxim Kuzmínov, que va fugir al seu helicòpter i es va refugiar a Alacant. Em va semblar una bona iniciativa i fins i tot després vaig comprar una rosa vermella i la vaig col·locar.
Matisse, al llarg de la seva trajectòria artística, va experimentar amb múltiples tècniques i materials: gravats, litografies, peces de ceràmica, escultura en bronze, etc. Però l’exposició que podem gaudir en aquest centre d’art va ser fruit de la seva gran imaginació i desig de continuar creant art encara que es trobava amb greus problemes de salut que li van limitar la mobilitat i també la capacitat per treballar en grans quadres. Així que va utilitzar una nova manera de fer art, el collage, o, com ell mateix ho denominava: «Pintar amb tisores». L’artista, estant postrat al llit, retallava papers pintats de colors i formava composicions amb colors vius.
Un dels quadres que més em va agradar i que, fins i tot, va cridar especialment la meva atenció fent-me sentir certa atracció pel color vermellós o ataronjat dels personatges, és La Dansa (1910). Després he descobert que és un dels quadres més famosos de Matisse. S’hi observen cinc persones ballant en grup en una mena de rotllana que ens transmet una sensació de moviment que per a mi està accentuat pel fet que una s’ha deixat anar i pretén agafar la mà de la qual la precedeix.
Després de veure l’exposició, vaig investigar una mica més sobre l’obra de Matisse i vaig trobar una altra pintura, L’habitació vermella (1908), que em va fer sentir gairebé la mateixa sensació de felicitat i energia i és que, per ser sincera, el vermell m’atreu i en aquest quadre, en què constitueix el fons, és el protagonista. El color vermell em fa sentir viva. Les estovalles es fonen al vermell de la paret, com si es tractessin d’un únic tot. A més, les figures no tenen profunditat, no hi ha ombres. Matisse prescindeix de tots els detalls, perquè vol buscar una emoció a l’espectador i donar-li protagonisme al color i per descomptat en el meu cas ho ha aconseguit. També he descobert altra curiositat d’aquest quadre i és que, en un primer moment, Matisse va pintar el fons de l’habitació de color blau. En el meu cas, la composició hauria perdut molt. Però, després de tenir-lo pintat, es va adonar que no li agradava i ho va canviar per un vermell molt intens. Un gran encert!
Només em queda assenyalar que en aquesta exposició hi ha molts altres quadres per admirar i espero que no perdeu l’ocasió de gaudir d’aquestes obres.