Aquests dies, en un anunci a la TV, una pregunta, i la seva resposta, diuen quelcom més que obvi: "Saps el què fa que un país funcioni? La confiança". La decissió d'en Joan Viladomat, com a soci majoritari, financer s'enten, de SAETDE, un puntal, per no dir EL puntal del motor econòmic que suposa l'esquí al Principat, d'abandonar el vaixell, diu també, quelcom més que obvi: la confiança s'ha esvaït. És, si més no, un cas més de les opcions que prenen els que tenen el poder de fer funcionar una estructura social. I com en Joan ja en són uns quants. Aquestes decissions són del tot lícites i qui les pren té tot el dret a fer-ho. Però la realitat és que, sense ells, sense ELS puntals, no hi ha futur. I ja podem sortir tant com volguem a cridar al carrer que això no canviarà la crua realitat. I si no hi ha confiança... quin és el futur que ens espera? Quan preparava la meva ponència d'enguany a Prada, tot girava al voltant d'una idea redundant: establir nous models per substituir els vigents. No hi ha res més atordidor que veure com la realitat se'ns refrega per la cara un cop i un altre sense que en poguem fer res per canviar-la, i, normalment, els combustibles que fan girar els motors econòmics, són els que obtenen l'energia d'aquesta realitat. Després, els homes que gestionen aquests combustibles, prenen les decisions que millor convenen als interessos que defenen. Mentre el model en el qual es basa la nostra activitat humana i social sigui l'acumulació de riquesa sense un repartiment equitatiu de la mateixa, o, si més no, sense criteris més justos, el futur més proper pinta realment molt negre per a la gran majoria de tots nosaltres. Estic plenament convençut que les decissions de replegar-se a les casernes d'hivern que prenen alguns dels nostres emblemàtics empressaris estan basades en criteris de maximització de beneficis. No tan sols els econòmics, sino tots els que poden permetre recuperar la situació de la que tots ens haviem aprofitat, inclosos els socials. L'estat del benestar del que tant sentim a parlar. Només voldria que aquesta retirada també servís per a que reflexionessin sobre els errors comesos i que han afectat al gruix de la societat. Estic segur que amb una serena i honesta reflexió es poden dissenyar els nous models, dels que no em canso de parlar, que ens portin a una enyorada confortabilitat. I una de les preguntes essencials que ens em de fer tots plegats és: de debò ens cal tant a uns veient que d'altres no tenen pa que menjar? Alguns ja han respost. I de manera positiva, sorprenentment. Hem de recuperar la confiança, doncs.