La carretera amable
Si heu tingut ocasió de veure ciutats on el volum de circulació és de dimensions grans des del punt de vista occidental –i totes elles conflueixen en una intersecció on aparentment no existeixen senyals de trànsit ni regles– podreu observar com es forma un esbart d’aus migratòries que canvien i ballen harmoniosament cedint o passant, o variant de trajectòria. I si l’observeu encara de més a prop, us pot oferir una visió concentrada i canviant de la vida humana, tal com ens diu la protagonista robòtica d’Ex-machina.
No tinc cap constància ni record de quan les vies andorranes varen començar a ser tan poc amables amb els conductors. El volum de senyalitzacions fa que l’atenció sigui més redirigida i forçada, restant importància a la resta de pobladors viaris. La conducció es converteix en una mena de control al conductor dirigint-lo i bombardejant-lo d’informació, en espais curts i poc assimilables. Aquesta atenció constant i extenuant provoca una sensació de crispació que crec que més d’un ciutadà compartirà amb mi.
Vies que obliguen a no fluir si no a alentir. Segons escolto a Ràdio Valira, amb la nova llei de designació de carreteres i gestió de la xarxa viària es pretén variar l’amplada de les vies. I deixant a part les batalles polítiques, penso en el que significa econòmicament el fet de construir, en recessió i en un territori tant poc amable per a la circulació com la muntanya. Potser és una percepció molt meva, però penso que els gestors pequen de fer obres faraòniques recarregades, barroques i rocoses.
Segons les noves tendències en enginyeria del trànsit s’està innovant precisament en l’eliminació en els vorals de les marques de terra, de fer una mínima senyalització i posar en el mateix pla a tots els que circulen per la via. La idea central és que si durant els darrers 50 anys l’obsessió era racionalitzar el caos, ara s’està demostrant que el caos també és productiu i efectiu. Curiós, oi?
Calmar el trànsit implica atorgar als usuaris precisament l’obligació a través de la no senyalització –o mínima– de mantenir l’atenció en el que importa, la incertesa obliga a la prudència.
Per exemplificar; existeixen ciutats a Holanda que en la dècada dels anys 70, van crear el concepte Woonerf, o sigui zona residencial, del que tots tenim un exemple? En coneixem algun o altre exemple.
Estem davant d’una manera d’entendre la responsabilitat ciutadana; l’autocontrol. Fugint del paternalisme de l’Estat, en aquest i d’altres àmbits. I continuem a l‘espera de trobar gestors en la línia dels nous reptes econòmics, ecològics i socials de la nova era.
No tinc cap constància ni record de quan les vies andorranes varen començar a ser tan poc amables amb els conductors. El volum de senyalitzacions fa que l’atenció sigui més redirigida i forçada, restant importància a la resta de pobladors viaris. La conducció es converteix en una mena de control al conductor dirigint-lo i bombardejant-lo d’informació, en espais curts i poc assimilables. Aquesta atenció constant i extenuant provoca una sensació de crispació que crec que més d’un ciutadà compartirà amb mi.
Vies que obliguen a no fluir si no a alentir. Segons escolto a Ràdio Valira, amb la nova llei de designació de carreteres i gestió de la xarxa viària es pretén variar l’amplada de les vies. I deixant a part les batalles polítiques, penso en el que significa econòmicament el fet de construir, en recessió i en un territori tant poc amable per a la circulació com la muntanya. Potser és una percepció molt meva, però penso que els gestors pequen de fer obres faraòniques recarregades, barroques i rocoses.
Segons les noves tendències en enginyeria del trànsit s’està innovant precisament en l’eliminació en els vorals de les marques de terra, de fer una mínima senyalització i posar en el mateix pla a tots els que circulen per la via. La idea central és que si durant els darrers 50 anys l’obsessió era racionalitzar el caos, ara s’està demostrant que el caos també és productiu i efectiu. Curiós, oi?
Calmar el trànsit implica atorgar als usuaris precisament l’obligació a través de la no senyalització –o mínima– de mantenir l’atenció en el que importa, la incertesa obliga a la prudència.
Per exemplificar; existeixen ciutats a Holanda que en la dècada dels anys 70, van crear el concepte Woonerf, o sigui zona residencial, del que tots tenim un exemple? En coneixem algun o altre exemple.
Estem davant d’una manera d’entendre la responsabilitat ciutadana; l’autocontrol. Fugint del paternalisme de l’Estat, en aquest i d’altres àmbits. I continuem a l‘espera de trobar gestors en la línia dels nous reptes econòmics, ecològics i socials de la nova era.