La incògnita britànica ja està resolta, ja no hi ha dubtes, amb un resultat molt ajustat, el Regne Unit deixarà de formar part de la UE pel vot d’un 52% a favor i un 48% en contra. Els resultats més destacats han estat els d’Escòcia i Irlanda del Nord que han votat per quedar-se i no se sap quines reaccions suposarà aquest fet. Escòcia, que no fa gaire va qüestionar la seva permanència en un Regne Unit que era part de la Unió i ara no, és molt probable que torni a demanar la separació de la gestió de Londres. 

El vot d’Irlanda del Nord ha tornat a posar la situació de la divisió del territori irlandès damunt la taula. El Sinn Fein ja ha manifestat que els resultats en favor del Brexit provocarà votar la reunificació del territori. Econòmicament també els afecta de forma molt important i Irlanda tindrà una gran feina per influenciar en els acords bilaterals que es vulguin establir entre els britànics i la UE i entre Irlanda i el Regne Unit. Com reaccionaran la resta de països és també una gran preocupació encara que potser encara no cal dramatitzar. 

De fet, la UE ja ha sobreviscut a més d’un referèndum contrari, el més conegut fins avui va ser el de la NO adopció de la Constitució Europea per part de França i Holanda que es va plantejar l’any 2005 i que va donar peu a un nou tractat jurídic, el tractat de Lisboa del 2008. Anteriorment, ja havia passat amb el tractat de Maastricht, a l’any 1992, que Dinamarca va rebutjar certes condicions i que va donar peu a concessions extraordinàries a aquest país que disposa d’un estatus diferent relacionat amb la llibertat de persones, on van negociar una sèrie de limitacions a l’establiment dels ciutadans alemanys en el territori danès i la no adopció de l’euro. 

De fet, l’Europa a la carta, que ara tant es vol criticar, des d’un bon principi que funciona així. Què ens limitarà ara a nosaltres a demanar lliurement que certes imposicions europees no siguin implementades en el tractat d’associació entre Andorra i la UE? De fet, no parlem d’una integració –inviable sense cap dubte– sinó d’un acord de lliure mercat, un contracte molt precís entre les parts.

Avaluar les conseqüències d’una novament reestructurada Europa, modelada jurídicament per unes noves relacions entre els països integrants i el Regne Unit, prendrà temps així com molts dels recursos disponibles a les institucions europees. 

Sincerament, l’acord amb els tres petits estats ara mateix és la menor de les preocupacions de la Comissió, però aquest factor podria ser sense cap dubte, el que els politòlegs diem «una finestra d’oportunitats» que hem d’analitzar amb molta cura. L’estatus de tercer país es manté en tot moment pels andorrans, de fet és el mateix estatus que el Regne Unit tindrà ara. Revisar amb molta cura el que succeirà en els pròxims mesos requerirà fer un gran esforç per part del nostre Govern, especialment per part del ministeri d’exteriors, a qui estem disposats a ajudar a replantejar el posicionament andorrà.

El que és ben cert, a hores d’ara, és que els britànics no han aturat el món però segur que han aixafat les vacances a més d’un.