Vaig heretar els llençols de lli de l’àvia; un preciós tèxtil fet a mà que encara amb el pas del temps perdura la seva essència i ànima. Cada primavera quan la temperatura acompanya al ficar-me al llit noto aquella sensació fresca i agradable que proporciona el tacte del lli a la meva pell i recordo sense voler la imatge de la padrina Florinda.
 

Per a mi aquest ritual primaverenc és necessari per donar la benvinguda a l’estiu i al bon temps, marca d’alguna manera el meu tempo vital. Procuro per la seva importància respectar aquests llençols i netejar-los si s’escau de la manera més curosa possible. Recordeu com els vostres avis us ensenyaven a tenir cura dels pocs objectes que tenien a casa? Com algunes coses com la brotxa o la navalla d’afaitar eren objectes sagrats i que perduraven tota la vida, per la seva cura? I és que sense voler la padrina Florinda i les seves paraules de «recordaràs molt a la teva padrina quan falti» van ser profetitzades, sabia. Sí, et tinc present.

En un temps en què tot és low cost donem importància del que tenim al preu amb el que vàrem adquirir l’objecte. D’altra banda, qui fabrica i les seves condicions laborals fan que tot es basi en una fabricació sistemàtica i monstruosa on es perd el respecte tant per la cura i l’excel·lència pel producte com pel mateix respecte vital a qui fabrica.
 

Durant aquests darrers 40 anys l’entrada del mercat oriental i tota la seva maquinaria humana –low cost– ha ferit de mort a les botigues i fàbriques on partíem d’un relatiu equilibri entre aquests dos conceptes. La nul·la protecció política davant de països on el concepte de lleis laborals és igual a la d’esclavatge modern ha fet que trontolli el sistema sencer. 
 

Passejo pels barris de Barcelona i veig la competència deslleial entre ‘todo a 1 euro’ i les ferreteries de tota la vida, passant per l’apertura de totes les noves activitats laborals on cert col·lectiu està fent mal. Bar ‘o centollo’ deixa de ser el bar de tapes a una mena de local on un senyor asiàtic es passa els 365 dies a l’any 24 hores al dia tancat servint llaunes i com a molt entrepans, i així successivament centenars de locals. Tot això fa tuf a màfia tant escandalós que em pregunto què és el que està passant. 
 

Els llençols de lli varen ser comprats per la rebesàvia amb tant d’esforç per part seva que cada pesseta que queia a les seves mans era ben guardada en una caixeta. De ben segur que ‘se’n va estar de moltes coses’ –un concepte a recuperar– per procurar que el dia que es casés la seva filla tingués ben vestit un llit de ca seva. I es que el valor real dels diners que li donem nosaltres no són els lingots guardats en una reserva mundial. Al comprar aquesta joia que valia cada cèntim que va caldre per la seva fabricació vàrem donar sentit a tot el sistema. 
 

*A la memòria de les àvies Marcela i Florinda