Nikiu, en llengua grega; Pshati, en copte –és a dir, antic egipcià sotmès al terratrèmol dels segles; o Ibshadi, nomenada pels islàmics que varen envair la regió del delta del Nil el segle VII. Amb els noms propis, o amb l’imposat pels conqueridors, ningú no sap a hores d’ara on es trobava aquella ciutat que ha passat a l’imaginari occidental per dos fets: el primer, la Crònica que va escriure Joan, bisbe de Nikiu, amb dades desconegudes en qualsevol altre manuscrit; el segon, la batalla que enfrontà, durant la primavera de l’any 646, l’exèrcit europeu comandat per Manuel, i les hordes asiàtiques dirigides per Amr ibn al-As.

L’any 642 els àrabs ocupaven Alexandria. Les tropes enviades per l’emperador de Roma Constant II foren el primer intent de recobrament d’unes terres lligades a la història d’Europa des de feia un mil·lenni. Alexandre el Gran havia fundat la ciutat que duia el seu nom, una de les més emblemàtiques de l’època grecoromana, l’any 331 a. C., i va florir com a nucli de cultura no només per als europeus, sinó també per al poble copte i per a la colònia jueva que s’hi instal·là i realitzà la traducció de la Bíblia al grec, la que passaria a denominar-se Septuaginta; l’hebreu, com a llengua parlada, es trobava en decadència i pràcticament era desconegut a la diàspora. 

Tanmateix, la vila de Nikiu, topònim que el bisbe i cronista Joan va fer procedir del grec niké (victòria), se situava prou al sud d’Alexandria, dins del que és ara el nord del Caire, si hem de fer cas a les conclusions de la historiadora Edith Louisa Butcher, esposa d’un missioner, i de qui sabem poques coses tot i haver-nos llegat una de les primeres històries de l’església copta, publicada el 1897. Ara bé, un altre investigador, l’egiptòleg i sacerdot francès Émile Clément Amélineau (1850-1915), pensava que l’antiga Nikiu corresponia a la contemporània Ibshadi, a la província de Minufiyyah. D’una manera o una altra, és clar que la ciutat de la qual adquirí sobrenom el bisbe egipcià Joan, autor d’una crònica en llengua grega amb fragments potser en copte, i que ha arribat a nosaltres en gueez a través d’una traducció que se’n va fer a l’àrab, no era un lloc aïllat el segle VII. A la introducció incompleta de la Crònica, no pas escrita per l’autor, llegim que «aquests relats foren redactats, del començament a la fi, pel pietós Joan Modabbir, és a dir, el rector, que era bisbe a la ciutat de Nikius o Absai, a l’Egipte».

Al capítol CXVII de la seva obra, Joan de Nikiu ens relata la forma indecorosa com va tractar de fugir el general Domencià (Domentianus), com el seu exèrcit deixà les armes, començà a nedar per travessar el Nil i hi morí massacrat pels alarbs, i com, a la fi, Amr ibn al-As va apoderar-se de Nikiu i de la carnisseria que els invasors musulmans perpetraren contra els pobladors de la vila. El bisbe Joan és molt sobri, la qual cosa carrega encara més el relat: «Els musulmans vingueren a continuació a Nikiu, i s’apoderaren de la ciutat, no trobant-hi cap soldat per a resistir-los. Massacraren tots els que s’hi van trobar, al carrer i a les esglésies, homes, dones i nens, sense perdonar ningú». Des d’allí, les hordes s’adreçaren a altres ciutats, on la sistemàtica va ser la mateixa: «Les saquejaren, i mataren tots els que hi trobaven». Però el mateix autor, en un excés retòric s’imposa el silenci: «Però callem-nos ara, perquè és impossible que expliquem els horrors comesos pels musulmans». Era l’any 645 o 646, i Nikiu, assolada, com tantes altres poblacions plenes de vida de l’antic Egipte –i de vida europea: romana i grega–, començava a desaparèixer de les sendes de la nostra història i de qualsevol altra història…

Nikiu, d’altra banda, tenia un llarg recorregut en les tradicions del cristianisme egipcià. No debades, conta la llegenda que fou el lloc on la Sagrada Família va romandre durant set dies quan hagueren de fugir de Judea degut a la persecució del rei Herodes el Gran després de la visita dels Reis Mags de l’Orient. A més a més, segons els relats fantàstics de la vida desconeguda de Jesús, aquest va fer un miracle a Nikiu, tot alliberant un home posseït. Per no parlar que hi ha qui afirma que els ascendents de l’anacoreta, màrtir i sant Menes d’Alexandria (segles III-IV), en concret almenys els seus pares, eren originaris de Nikiu, i hom diu que hi havia una església a la ciutat en aquell moment. El que sí que hi existí fou un bisbat: donà nombrosos màrtirs durant el temps de les persecucions paganes, i durà en el temps. El nostre cronista Joan, cal no oblidar-ho, fou, justament, bisbe de Nikiu, ordre retirada pel patriarca Simó I (689-701) quan castigà un monjo amb tanta severitat que va morir deu dies després com a efecte de la penitència. Randall Stewart, un dels coautors de l’Enciclopèdia copta, relata sintèticament la desaparició del bisbat de Nikiu i de la mateixa vila: «La història dels bisbes de Nikiu acaba al voltant de l’any 960, quan la població de la ciutat havia decrescut fins al punt que Nikiu hagué d’unir-se amb viles i pobles veïns per tal de formar un únic bisbat». 

Però Nikiu no fou una excepció; tal volta sí una capdavantera en la desgràcia. Si el seu nom ens resulta més familiar és perquè hi hagué un home amb consciència de cronista, el qual ens va contar la història d’una desfeta, d’una invasió, d’una ocupació, d’un genocidi i de la colonització d’un territori que pertanyia a la cultura d’Europa. Per què ho va fer? No ho sé; no podem saber què empenta un escriptor a redactar una obra. Però en el cas específic de Joan de Nikiu m’agrada pensar una resposta…: Perquè no oblidéssim.