«T’estàs morint, és això el que t’està passant; no lluitis més. Sols mira’m, tranquil, estaràs bé, mira’m als ulls. Sols cal que ho entenguis. Sentiràs una onada de calor. Una calor agradable, sols deixa que t’envolti. Sí. Pensa en alguna cosa bona, recorda-la. Digues, a qui estimes? Qui ha fet sentir-te segur, estimat? Enfoca’t cap allà, vés-la a buscar. Sols pensa en ella».
Tant debò acceptéssim la mort sols com un esgraó més, no com la pèrdua d’una batalla, no com un error. Sempre he pensat que el procés de néixer i morir són, al cap i a la fi, el mateix, la cara i la creu d’una mateixa moneda. Senzill, ràpid, excitant i viscuda amb molta por fins que arribes al destí i tot passa.

Un retorn a casa. I així ,vull creure-ho, et reben uns braços amorosos quan arribes. Ser espectadora d’aquests moments fa que exploris l’ànima humana aliena sense massa prejudicis, ja que cada mort i la vivència que es genera és única i quasi intransferible. Per tant, no és d’estranyar que ningú ens ensenyi a morir. I es que la lluita vital és culturalment més acceptada que la dignitat de morir. Però, que no es requereix també valor per anar a un lloc on un no vol anar?

Quan arribem a aquella habitació d’hospital on tot ha de transcórrer, entenc la sensació de qui ha de fer aquest pas; sembla que estandarditzant l’espai és promet l’absència de dolor i de cert alleujament de la por. Però assumir la teva pròpia extinció és el darrer pas, i si tens el privilegi de ser-ne plenament conscient potser és aquest el teu gran llegat vital. Ser-ne conscient et permet pensar amb aquells que et sobreviuran, d’alliberar-se de rols i de permetre i afavorir nous encaixos familiars. I aquesta va ser la darrera lluita del pacient X, va ser d’aquelles èpiques en què el nostre heroi la manté dins de la privacitat i no la comparteix perquè necessita protegir-la dels seus. No vol cedir-li cap espai de poder a la malaltia ni cap control, ni tan sols la complaença de sentir-se llàstima.

Quan les petites batalles es guanyen per qüestió de centímetres perds la referència de quan la balança s’inclina en contra teva. I així va descobrir a través de la lectura del seu propi cos que la fi li era més pròxima que mai. La derrota va fer que es quedés sense veu; es va assenyalar la gola i  sols li va sortir una paraula: un nus. Sols un gros tap  impedia que sortís per la boca tots els patiments i les pors. A poc a poc va anar tancant el cicle fins que en arribar el final va saber ser capaç de fer el salt, amb confiança, amb una mica de por i satisfet, finalment, de la seva vida.