À la ville de... Barcelona!
El 17 d’octubre de 1986, al pronunciar a Lausana la cèlebre frase: À la ville de...Barcelona!, Joan Antoni Samaranch va obrir de bat a bat les portes a una de les etapes més creatives de les darreres dècades. Efectivament, ara fa 24 anys les societats catalana, europea i mundial van viure un somni. Els JJOO de Barcelona’92 van ser descrits pel President del Comitè Olímpic Internacional (COI) en la cerimònia de clausura, com «els millors de la història». En aquell esdeveniment, el més gran en els àmbits esportiu, social i mediàtic d’abast global que té lloc cada quatre anys, la Seu hi va jugar un rol destacat. Com va ser que una petita ciutat del Pirineu hi participés, veles al vent, en primera línia, sense complexos ?. Escrivia Píndar fa 25 segles: «Ànima meva, no persegueixis la immortalitat, esgota el límit del que és possible».
Amb la participació en aquells JJOO crec que els urgellencs van esgotar el límit del que era possible, amb un devessall d’il·lusió i generositat que no tenen precedents coneguts. Ara
podem mirar endarrere amb perspectiva suficient i avaluar-ne les circumstàncies i les conseqüències. Alguns aspectes poden destacar-se’n:
1. Dels aiguats als Jocs: la dècada 1982-1992. Els tràgics aiguats de 1982 i l’enèrgica resposta de les institucions (ajuntament, Generalitat, Estat, Diputació) i de la societat urgellenca van possibilitar una millora significativa de les infraestructures viàries (carreteres, ponts, telecomunicacions) i l’anhelada des de feia segles canalització del Segre. Enlloc de la prostració i el pessimisme, es va fer un pas endavant de gran significació pel futur.
Els aiguats del 1982 i els JJOO de 1992 estan íntimament relacionats perquè en el procés de canalització del Segre, de la reparcel·lació de les 180 hectàrees afectades per la inundació, l’Ajuntament de la Seu va obtenir el que buscava: la ubicació a tocar del centre històric de les set hectàrees disperses que tenia riu amunt, precisament la superfície que ocupa avui el Parc del Segre, amb el seu Canal Olímpic. Sense la tragèdia dels aiguats, i la formidable resposta col.lectiva, el Parc del Segre no existiria i probablement no hi hauria hagut JJOO a la Seu.
2. L’ambició. Daniel Libeskind, arquitecte autor del projecte de la Torra Liberty, a la zona 0 de Nova York, afirma en declaracions recents : «En la vida necessites dues coses: esperit i perseverança. Viure és arriscar. El costat negatiu del risc és la por. El positiu és el repte».
L’ajuntament i els urgellencs en conjunt van plantejar-se un repte molt ambiciós: participar com a actors en la més gran representació mundial, que són els Jocs Olímpics. No hauria estat possible sense esperit (idees clares) i perseverança (anys de treball). El president del Comitè organitzador i alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, el president del COI, Joan Antoni Samaranch, i el president de la Federació Internacional de Canoa, Sergio Orsi, van captar perfectament, com a persones d’alta intel·ligència i sensibilitat, l’ambició de la ciutat i van ser decisius per fer-la realitat.
3. Projecte de ciutat. L’ajuntament sorgit el 1979 de les primeres eleccions democràtiques després de la nit de la dictadura va escometre l’àrdua tasca de reconstruir la Seu, dotar-la d’una vocació definida, fer-la progressar, obrir-la al món, ordenar-la urbanísticament, promoure l’equitat social, conferir-li un paper capdavanter al Pirineu. L’ajuntament havia dibuixat un port d’arribada a 30 anys amb objectius a curt, mig i llarg termini. Els JJOO i el projecte de ciutat es van alimentar mútuament. El projecte olímpic es va enriquir amb la vocació dels urgellencs d’arribar molt lluny en qualitat urbana i en internacionalització; i el projecte de ciutat va rebre una forta injecció de vitalitat, amb tot el que comporta la participació olímpica des del punt de vista de recursos econòmics i organitzatius, i la necessitat de formació d’equips humans altament especialitzats. I, a més, amb un calendari d’estricte compliment. Els JJOO del 92 van fer possible un avançament de terminis en els objectius fixats i un salt espectacular en la presentació mundial de la ciutat (l’eslàlom de canoe-caiac va ser el quart esport amb més telespectadors dels Jocs Olímpics de Barcelona’92).
4. L’empremta olímpica. Els jocs han deixat empremta material i espiritual. Des del Parc del Segre, a la modernització de l’hospital, l’estació d’autobusos, la rehabilitació de la façana de llevant de la ciutat (la que dona al Segre), la millora en la urbanització de l’eixample, la modernització de les telecomunicacions, etcètera, no s’entendria la Seu, avui sense el legat olímpic. Però tan clau com la dotació d’equipaments socials és l’empremta espiritual: el legítim orgull dels urgellencs d’haver contribuït com els primers al formidable èxit dels JJOO de Barcelona’92, «els millors de la història».
5. Els voluntaris: la generositat. 700 persones, amb un altíssim esperit de generositat i d’il·lusió, van forjar l’èxit dels Jocs Olímpics a la Seu. La majoria d’ells urgellencs, però amb una destacada participació d’amics forans de Catalunya, d’Andorra, d’Espanya i de procedència internacional (20 francesos, 10 alemanys,10 eslovacs, 10 italians i 10 sahrauís). Tots ells complint tasques especialitzades, cadascun al lloc assignat procurant per l’interès comú: l’èxit organitzatiu, que situaria a la nostra ciutat en un lloc prestigiós en el concert global. Alguna entranyable anècdota entre infinites: els ulls esbatanats dels sahrauís, fills del desert, davant l’abundància i l’espectacularitat de les aigües braves del canal de competició...
6. La unitat. Quan una empresa col·lectiva neix i es desenvolupa basada en l’entusiasme, la generositat i la unitat no pot fracassar. La unitat entre els ajuntaments de Barcelona i la Seu, el Comitè Organitzador de Barcelona’92 (COOB), el Comitè Olímpic Internacional (COI), el Comitè Olímpic Espanyol (COE), la Federació Internacional de Canoa (FIC), la Federació Espanyola de Piragüisme (FEP), l’Estat, La Generalitat, la Diputació, les forces polítiques i socials i el conjunt dels urgellencs, va constituir-se en la formidable palanca de l’èxit dels Jocs Olímpics a la Seu, ara fa exactament 24 anys.
7. El Parc Olímpic del Segre. En el Pla General d’Ordenació Urbana de La Seu de l’any 1980 (per cert, el primer aprovat per la renascuda Generalitat de Catalunya), es preveu un parc fluvial en la zona anomenada «l’illa», vora la façana de llevant de la ciutat vella. L’indret era aleshores el més marginal i brut de la Seu, malgrat els seus valors potencials: clavegueres abocant directament al riu, barraques, l’antiga església de Sant Agustí en ruïna total, l’actual Centre Cívic del Passeig i la Fonda Llebreta en estat d’abandó. Els JJOO van portar el miracle. A l’àrea se li va donar el tomb com un mitjó i s’ha convertit en un orgull per als urgellencs i en una potent referència internacional. Ningú concep ara la Seu sense el Parc del Segre.
El Parc Olímpic del Segre és la frontissa entre la ciutat i els prats i boscos que l’envolten: és la veritable porta d’accés a la natura circumdant. Un parc és sempre atractiu, però un parc amb aigua ho és encara molt més. La bellesa dels canals entre la rica vegetació arbòria i arbustiva és admirada i valorada arreu. La restauració a fons de la façana històrica de la Seu, la reconstrucció de les escales de l’Adoberia i del Molí, la Biblioteca de Sant Agustí, la plaça i l’edifici del Centre Cívic, la dotació d’habitatges socials in situ per a les famílies que vivien allà en condicions deficients, configura un casc antic renovat, lligat molt estretament al Parc: l’un i altre es complementen a la perfecció.
El Parc és, a més, un motor d’activitat econòmica i esportiva. És l’estadi d’eslàlom de canoa-caiac del món que ha organitzat més proves internacionals des del 1992. Cada any venen a la Seu llargs centenars d’esportistes dels cinc continents a entrenar i competir, a més dels milers de persones que hi desenvolupen altres activitats lúdiques. El Parc, amb els tres canals, la minicentral hidroelèctrica reversible i els remuntadors s’ha convertit en el model de disseny que han seguit els organitzadors de tots els JJOO posteriors a Barcelona’92.
Deia Dickens que «no sabem mai del que som capaços fins que ho intentem». Fa 24 anys la Seu es va llançar a una gran aventura que ha deixat rèdits que perduren i perduraran per molt de temps. M’ha quedat d’aquells dies tan especials un record preciós i el més sincer agraïment a tots els actors i actrius d’aquella gran obra col.lectiva.
Alcalde de La Seu entre el 1983 i el 2003
Amb la participació en aquells JJOO crec que els urgellencs van esgotar el límit del que era possible, amb un devessall d’il·lusió i generositat que no tenen precedents coneguts. Ara
podem mirar endarrere amb perspectiva suficient i avaluar-ne les circumstàncies i les conseqüències. Alguns aspectes poden destacar-se’n:
1. Dels aiguats als Jocs: la dècada 1982-1992. Els tràgics aiguats de 1982 i l’enèrgica resposta de les institucions (ajuntament, Generalitat, Estat, Diputació) i de la societat urgellenca van possibilitar una millora significativa de les infraestructures viàries (carreteres, ponts, telecomunicacions) i l’anhelada des de feia segles canalització del Segre. Enlloc de la prostració i el pessimisme, es va fer un pas endavant de gran significació pel futur.
Els aiguats del 1982 i els JJOO de 1992 estan íntimament relacionats perquè en el procés de canalització del Segre, de la reparcel·lació de les 180 hectàrees afectades per la inundació, l’Ajuntament de la Seu va obtenir el que buscava: la ubicació a tocar del centre històric de les set hectàrees disperses que tenia riu amunt, precisament la superfície que ocupa avui el Parc del Segre, amb el seu Canal Olímpic. Sense la tragèdia dels aiguats, i la formidable resposta col.lectiva, el Parc del Segre no existiria i probablement no hi hauria hagut JJOO a la Seu.
2. L’ambició. Daniel Libeskind, arquitecte autor del projecte de la Torra Liberty, a la zona 0 de Nova York, afirma en declaracions recents : «En la vida necessites dues coses: esperit i perseverança. Viure és arriscar. El costat negatiu del risc és la por. El positiu és el repte».
L’ajuntament i els urgellencs en conjunt van plantejar-se un repte molt ambiciós: participar com a actors en la més gran representació mundial, que són els Jocs Olímpics. No hauria estat possible sense esperit (idees clares) i perseverança (anys de treball). El president del Comitè organitzador i alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, el president del COI, Joan Antoni Samaranch, i el president de la Federació Internacional de Canoa, Sergio Orsi, van captar perfectament, com a persones d’alta intel·ligència i sensibilitat, l’ambició de la ciutat i van ser decisius per fer-la realitat.
3. Projecte de ciutat. L’ajuntament sorgit el 1979 de les primeres eleccions democràtiques després de la nit de la dictadura va escometre l’àrdua tasca de reconstruir la Seu, dotar-la d’una vocació definida, fer-la progressar, obrir-la al món, ordenar-la urbanísticament, promoure l’equitat social, conferir-li un paper capdavanter al Pirineu. L’ajuntament havia dibuixat un port d’arribada a 30 anys amb objectius a curt, mig i llarg termini. Els JJOO i el projecte de ciutat es van alimentar mútuament. El projecte olímpic es va enriquir amb la vocació dels urgellencs d’arribar molt lluny en qualitat urbana i en internacionalització; i el projecte de ciutat va rebre una forta injecció de vitalitat, amb tot el que comporta la participació olímpica des del punt de vista de recursos econòmics i organitzatius, i la necessitat de formació d’equips humans altament especialitzats. I, a més, amb un calendari d’estricte compliment. Els JJOO del 92 van fer possible un avançament de terminis en els objectius fixats i un salt espectacular en la presentació mundial de la ciutat (l’eslàlom de canoe-caiac va ser el quart esport amb més telespectadors dels Jocs Olímpics de Barcelona’92).
4. L’empremta olímpica. Els jocs han deixat empremta material i espiritual. Des del Parc del Segre, a la modernització de l’hospital, l’estació d’autobusos, la rehabilitació de la façana de llevant de la ciutat (la que dona al Segre), la millora en la urbanització de l’eixample, la modernització de les telecomunicacions, etcètera, no s’entendria la Seu, avui sense el legat olímpic. Però tan clau com la dotació d’equipaments socials és l’empremta espiritual: el legítim orgull dels urgellencs d’haver contribuït com els primers al formidable èxit dels JJOO de Barcelona’92, «els millors de la història».
5. Els voluntaris: la generositat. 700 persones, amb un altíssim esperit de generositat i d’il·lusió, van forjar l’èxit dels Jocs Olímpics a la Seu. La majoria d’ells urgellencs, però amb una destacada participació d’amics forans de Catalunya, d’Andorra, d’Espanya i de procedència internacional (20 francesos, 10 alemanys,10 eslovacs, 10 italians i 10 sahrauís). Tots ells complint tasques especialitzades, cadascun al lloc assignat procurant per l’interès comú: l’èxit organitzatiu, que situaria a la nostra ciutat en un lloc prestigiós en el concert global. Alguna entranyable anècdota entre infinites: els ulls esbatanats dels sahrauís, fills del desert, davant l’abundància i l’espectacularitat de les aigües braves del canal de competició...
6. La unitat. Quan una empresa col·lectiva neix i es desenvolupa basada en l’entusiasme, la generositat i la unitat no pot fracassar. La unitat entre els ajuntaments de Barcelona i la Seu, el Comitè Organitzador de Barcelona’92 (COOB), el Comitè Olímpic Internacional (COI), el Comitè Olímpic Espanyol (COE), la Federació Internacional de Canoa (FIC), la Federació Espanyola de Piragüisme (FEP), l’Estat, La Generalitat, la Diputació, les forces polítiques i socials i el conjunt dels urgellencs, va constituir-se en la formidable palanca de l’èxit dels Jocs Olímpics a la Seu, ara fa exactament 24 anys.
7. El Parc Olímpic del Segre. En el Pla General d’Ordenació Urbana de La Seu de l’any 1980 (per cert, el primer aprovat per la renascuda Generalitat de Catalunya), es preveu un parc fluvial en la zona anomenada «l’illa», vora la façana de llevant de la ciutat vella. L’indret era aleshores el més marginal i brut de la Seu, malgrat els seus valors potencials: clavegueres abocant directament al riu, barraques, l’antiga església de Sant Agustí en ruïna total, l’actual Centre Cívic del Passeig i la Fonda Llebreta en estat d’abandó. Els JJOO van portar el miracle. A l’àrea se li va donar el tomb com un mitjó i s’ha convertit en un orgull per als urgellencs i en una potent referència internacional. Ningú concep ara la Seu sense el Parc del Segre.
El Parc Olímpic del Segre és la frontissa entre la ciutat i els prats i boscos que l’envolten: és la veritable porta d’accés a la natura circumdant. Un parc és sempre atractiu, però un parc amb aigua ho és encara molt més. La bellesa dels canals entre la rica vegetació arbòria i arbustiva és admirada i valorada arreu. La restauració a fons de la façana històrica de la Seu, la reconstrucció de les escales de l’Adoberia i del Molí, la Biblioteca de Sant Agustí, la plaça i l’edifici del Centre Cívic, la dotació d’habitatges socials in situ per a les famílies que vivien allà en condicions deficients, configura un casc antic renovat, lligat molt estretament al Parc: l’un i altre es complementen a la perfecció.
El Parc és, a més, un motor d’activitat econòmica i esportiva. És l’estadi d’eslàlom de canoa-caiac del món que ha organitzat més proves internacionals des del 1992. Cada any venen a la Seu llargs centenars d’esportistes dels cinc continents a entrenar i competir, a més dels milers de persones que hi desenvolupen altres activitats lúdiques. El Parc, amb els tres canals, la minicentral hidroelèctrica reversible i els remuntadors s’ha convertit en el model de disseny que han seguit els organitzadors de tots els JJOO posteriors a Barcelona’92.
Deia Dickens que «no sabem mai del que som capaços fins que ho intentem». Fa 24 anys la Seu es va llançar a una gran aventura que ha deixat rèdits que perduren i perduraran per molt de temps. M’ha quedat d’aquells dies tan especials un record preciós i el més sincer agraïment a tots els actors i actrius d’aquella gran obra col.lectiva.
Alcalde de La Seu entre el 1983 i el 2003