Vull avisar al lector prèviament que aquest no és un article d’opinió sinó un intent de reflexió oberta, respectuosa i en fase de construcció. Crec que és un tema suficientment complex i important com per dedicar-hi temps, per escoltar les opinions ben formades o no, sobre la legitimitat de decidir sobre la interrupció de l’embaràs.
Com la gota malaia aquest debat és reobre a i, per tant, es pot deduir que una part de la societat andorrana vol i necessita parlar-ne obertament. Associacions com Som com Som o Stop Violències reclamen un canvi legislatiu. Vull recordar que, actualment, Andorra viu un procés d’obertura, tal i com membres del Govern expliquen a la ciutadania en relació a l’associació amb la Unió Europea: «Andorra no pot quedar aïllada eternament en un món canviant». Tal vegada les aspiracions d’aquestes dues associacions es vegin complertes amb aquest nou model d’estat.
On queda Andorra amb aquesta qüestió amb la resta del món? Segons l’ONU i un dels seus organismes, la Cedaw, «despenalitzar l’avortament i facilitar l’accés a l’avortament legal en casos de risc per la vida o la salut de la dona embarassada, violació, incest i malformació fetal greu» queda en una curta llista on trobem països com: Xile, El Salvador, Malta, Nicaragua, República Dominicana i finalment la Ciutat del Vaticà. No és d’estranyar, doncs, que el posicionament d’un dels coprínceps segueixi la línia marcada pel Vaticà i que, per aquest motiu, a la Constitució andorrana hi quedi reflectida.

Cal recordar però, que Andorra és considerat un estat laic i que, per tant, definició en mà: «És una nació o país, independentment o que prescindeix de qualsevol organització o confessió religiosa i on les autoritats polítiques no s’adhereixen públicament a cap religió determinada ni les creences religioses influeixen sobre la política nacional». Crec que el lector pot observar la incoherència.

Les últimes declaracions del Papa Francesc autoritzaven «als seus sacerdots a perdonar lliurement el pecat de l’avortament», enviant de nou el missatge que l’Església és misericordiosa i menys inflexible. Potser és un primer pas per regularitzar una futura llei que permeti la convivència real de la fe amb les lleis en aquests països. D’altra banda, veiem que el Ministeri de Salut convida a un professor de l’escola dels jesuïtes per redactar una nova llei sobre la fertilitat. Si ens fiem de l’hemeroteca i de les últimes intervencions sobre el mateix tema en el qual el senyor Montalbo ha participat, la seva línia de pensament era molt més oberta que la llei actual. Potser són passos molt tebis per a alguns; però almenys, de moment, sembla que algunes paraules van acompanyades d’actes.

Ara bé, una societat madura no necessita un adoctrinament sinó un acompanyament amb arguments. Els valors humans són universals i no tenen drets d’autor. Crec que tots partim de la base que som defensors de la vida, però també de la dignitat d’aquesta.

Donar solucions viables a les parelles que tenen dubtes, eines reals per donar un suport a la maternitat amb recursos econòmics per part de l’Església. Continuar amb l’educació sexual als joves reforçant el missatge que no s’ha de banalitzar ni l’acte sexual ni la maternitat, no crec que calgui satanitzar el primer. Preguntar-nos què és el que falla amb els mètodes anticonceptius, el cost? La comoditat per utilitzar-los? I específicament cal observar les respostes en el jovent.

I, finalment, vull recordar els protagonistes d’aquesta història, que per a mi són les parelles. M’agradaria saber què en pensen, tant les que prenen la decisió d’interrompre l’embaràs com les que en pateixen un sense voler-ho. Us escolto.