Fernando Drake
Recordeu el corsari Francis Drake? Doncs bé, no sé si el Fernando Blanco va prendre aquest pseudònim per les gestes delinqüents o per què la nostra cultura hispànica sempre va sentir simpatia pel concepte de picaresca com a modus vivendi.
El fet és, tal i com va piular l’Òscar Martín: «Interessant article que ens aporta una mica de llum sobre una història que l’únic de cert que té és que la Nadia està malalta». La resta i després del reguitzell de notícies relacionades sols sembla que la resta és un engany ,espero i desitjo que els Mossos restin a dir-nos si existeix delicte .Tal vegada similar pel qual ja va passar dos anys a la presó.
Però aquesta opinió no sols pretén ser això, sinó també vol ser una disculpa. En què vaig fallar a principis del 2008 davant d’alguns dubtes que em van assaltar en el contacte previ per pactar una entrevista? Per què no vaig seguir el meu instint, i vaig parar?
Suposo que el millor dels enganys és el que barreja tints de versemblança en la seva història.
Però pensant més en la qüestió vaig raonar altres equívocs. Contrastar una notícia requereix temps i aquest avui per avui va molt escàs en els mitjans de comunicació, els productes lacrimògens han fet que aquesta notícia s’escampés ràpidament de mitjà a mitjà. I és què l’audàcia, per dir ho d’alguna manera, del Fernando Drake va ser entendre no sols la societat en la que vivim sinó el sistema sanitari i la llei de confidencialitat dels pacients, saber-ne trobar el punt feble i explotar-lo, saber manipular els sentiments col·lectius pels quals ens movem com la solidaritat, i més en èpoques concretes, i la falsa necessitat que tenim de autocomplaer-nos creient que fem el bé. La utilització veraç de la malaltia de la Nerea i la no encara contrastada terminal del pare. I l’última i també interessant, que el nostre protagonista fes que el relat de la seva història passés en països allunyats on la pistes es feien més difícils de seguir.
No obstant així vaig equivocar-me, i agraeixo la tasca feta per mala premsa i la feina feta per la resta de bons professionals que han pogut aturar al corsari Drake.
Si no existeix cap intervenció mèdica ni tractament que no cobreixi la seguretat social a casa nostra, on han anat els milers d’euros que tots volíem que fossin per a la curació de la Nerea? I aquí rau el presumpte frau que pot arribar a diferents graus de gravetat.
A l’era que va viure en Francis Drake i en segles anteriors la figura del nen cec o malalt demanant a peu d’església era el pa de cada dia. I el més lamentable és que molt possiblement han mercantilitzat la malaltia de la Nerea i aquesta és la major de les desgràcies que li podia caure a aquesta nena.
El fet és, tal i com va piular l’Òscar Martín: «Interessant article que ens aporta una mica de llum sobre una història que l’únic de cert que té és que la Nadia està malalta». La resta i després del reguitzell de notícies relacionades sols sembla que la resta és un engany ,espero i desitjo que els Mossos restin a dir-nos si existeix delicte .Tal vegada similar pel qual ja va passar dos anys a la presó.
Però aquesta opinió no sols pretén ser això, sinó també vol ser una disculpa. En què vaig fallar a principis del 2008 davant d’alguns dubtes que em van assaltar en el contacte previ per pactar una entrevista? Per què no vaig seguir el meu instint, i vaig parar?
Suposo que el millor dels enganys és el que barreja tints de versemblança en la seva història.
Però pensant més en la qüestió vaig raonar altres equívocs. Contrastar una notícia requereix temps i aquest avui per avui va molt escàs en els mitjans de comunicació, els productes lacrimògens han fet que aquesta notícia s’escampés ràpidament de mitjà a mitjà. I és què l’audàcia, per dir ho d’alguna manera, del Fernando Drake va ser entendre no sols la societat en la que vivim sinó el sistema sanitari i la llei de confidencialitat dels pacients, saber-ne trobar el punt feble i explotar-lo, saber manipular els sentiments col·lectius pels quals ens movem com la solidaritat, i més en èpoques concretes, i la falsa necessitat que tenim de autocomplaer-nos creient que fem el bé. La utilització veraç de la malaltia de la Nerea i la no encara contrastada terminal del pare. I l’última i també interessant, que el nostre protagonista fes que el relat de la seva història passés en països allunyats on la pistes es feien més difícils de seguir.
No obstant així vaig equivocar-me, i agraeixo la tasca feta per mala premsa i la feina feta per la resta de bons professionals que han pogut aturar al corsari Drake.
Si no existeix cap intervenció mèdica ni tractament que no cobreixi la seguretat social a casa nostra, on han anat els milers d’euros que tots volíem que fossin per a la curació de la Nerea? I aquí rau el presumpte frau que pot arribar a diferents graus de gravetat.
A l’era que va viure en Francis Drake i en segles anteriors la figura del nen cec o malalt demanant a peu d’església era el pa de cada dia. I el més lamentable és que molt possiblement han mercantilitzat la malaltia de la Nerea i aquesta és la major de les desgràcies que li podia caure a aquesta nena.