Ara que s’acosten les festes de Nadal i després d’un any si més no entretingut, políticament parlant, i amb l’esperit nadalenc que comença a córrer per la sang, explicaré una història on tota similitud amb la realitat és pura coincidència. I els que se sentin emmirallats, no us ho prengueu malament i acabem l’any amb un xic d’humor.
Hi havia una vegada, un petit regne envoltat de rius i muntanyes on perfums i colors engalanaven carrers de pobles amb mil històries. Les valls tancades que durant temps havien estat pas i refugi de persones provinents del nord i del sud, delectaven milers de visitants que cada any omplien els seus carruatges d’espècies, begudes espirituoses i d’una picada d’herbes relaxants.
Però, aquelles muntanyes no només resguardaven bellesa i amabilitat: les històries fosques també hi eren presents i, fins que algú no s’atrevís a treure-les a la llum, quedarien soterrades sota pedres i rocs colossals.
Però, un bon dia, va arribar una carta d’un regne molt llunyà i poderós, que advertia del mal funcionament d’una màquina que per allà on passava ho deixava tot blanquejat.
Aquella carta va arribar a mans de la justícia del petit regne de les muntanyes que, ràpidament, en va informar la família taronja que en aquell moment governava els paratges. Atenent a la importància d’aquell missatge, i sabent que si no actuaven els regnes veïns ja no voldrien tenir tractes amb ells, van decidir reunir les altres famílies per poder salvar la situació.
Entre totes, menys la família morada, van decidir que aquella màquina hauria de ser controlada i arreglada, però aquells que l’havien construït i n’eren els propietaris van jurar venjar-se de la família taronja.
La renovació de la màquina va ser àrdua i delicada, atès que s’intentava salvar el màxim nombre d’engranatges però, tot i l’oposició d’alguns ciutadans que no comprenien el perquè s’havia d’arreglar l’enginy, el regne va continuar endavant intentant que aquella comesa heroica no perjudiques les altres obligacions dels governants.
Al cap d’un temps, del no-res van començar a aparèixer Trobadors Digitals, que recitaven poemes i cançons en contra de la família taronja bo i vanagloriant els creadors de la màquina emblanquidora.
La família taronja durant temps va intentar fer com si els trobadors no existissin, i se centraven en tasques més importants del regne. Però ràpidament les altres famílies van veure una oportunitat amb aquells nous individus que havien aparegut.
La primera va ser la família morada en la qual el patriarca més antic, que era defensor dels propietaris de la màquina, induïa i deia com havien d’actuar els seus parents, principalment, contradint en tot moment  la família taronja.
La segona va ser la família blava, molt conservadora, que sempre havia envejat la família que governava i volia fos com fos pujar al tron sense tenir en compte les conseqüències. Aquests, molt més radicals, donaven veu i repetien totes les calúmnies que deien els Trobadors Digitals. Sempre en contra de tota iniciativa dels taronges! No tenien miraments a l’hora de dir qualsevol cosa per tal que la gent se’ls mirés.
Quan les calúmnies i les difamacions van pujar de to, i un dels governants taronges es va convertir en l’objectiu dels Trobadors, ràpidament s’hi van afegir de forma enferrissada la família vermella, molt més moderada fins al moment.
Les calúmnies i atacs contra la família taronja no van acabar, i cada vegada eren més dures, però la família continuava unida i va decidir que encara que els pogués afectar negativament, la seva obligació era la de governar aquell regne, per salvaguardar la seguretat de tots els que hi vivien.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, però aquest conte encara no s’ha acabat.