Necessitaré una lupa que vénen per una mica més d’un euro als xinesos de la cantonada i molta paciència a l’hora de fer la compra. La normativa europea exigeix incloure informació nutricional en les etiquetes dels aliments. Els envasos dels productes hauran de mostrar dades sobre el valor energètic, els greixos, els hidrats de carboni i el sucre, entre altres.

M’ho he de mirar amb molta cura perquè a la darrera revisió mèdica m’han detectat sobrepès i la recomanació de seguir una dieta hipercalòrica o hipo, ja no ho sé per què els metges deuen tenir por que no em pugui vestir ni amb la túnica de Demis Roussos quan cantava allò de Goodbye, My love, Goodbye. D’acord que estic en una edat en la qual em cal passar per xapa i pintura, que tinc les cuixes com columnes jòniques, que el meu cos és de geometria variable i que estic millor vestit que despullat i que un bon jersei és una bastida més sofisticada que l’estructura d’un edifici dissenyat per Norman Forster, però tinc la sensació que els metges acostumen a invocar l’esperit del sobrepès com els seguidors del Reial Madrid el de Juanito. Perquè no estic disposat a fer-me cap règim si no és amb una ordre judicial i crec que per aprimar-me m’hauria d’inscriure a Koh Lanta o a Supervivientes.

 Potser només em cal fer una mica de bondat però sense arribar a l’extrem de tenir la pell de l’estomac tan llisa que podria servir per folrar de cuir les butaques de qualsevol dictador ugandès. Hauré d’evitar anar a llocs als quals vingui Chicote amb el seu malson a la cuina i em recrimini pel fet de menjar en plats de Duralex comprats en un basar d’Andorra la Vella els anys seixanta i en una taula on va caure el cap de Robespierre després de passar per la guillotina.

A poc a poc i bona lletra. De fet, només s’han acabat els entrecots de brontosaure, els bufets lliures ideats després de mesurar la mida de l’estomac i calcular quants aliments s’hi poden encabir i els entrepans (coneguts com a mixtos a Madrid) de pernil dolç i formatge que serveixen als avions que tenen 26 conservants diferents i cap avís que menjar-te’ls perjudica greument la salut. A més, a partir d’ara, m’estaré tres cicles solars al supermercat però em miraré les etiquetes amb lupa.

Hi ha de figurar els additius que tenen noms tan enrevessats com els mobles d’Ikea o la sigla E acompanyada per un número. Quants més n’hi ha; pitjor. Després s’ha de tenir en compte els ingredients. Cal fixar-se en els que té la recepta original i comparar-los amb el producte.  El pa, per exemple, necessita, bàsicament, farina, sal i llevat. Una barra que porti fragància de flor de saüc, essència de cartílag de tauró i aroma de pell de granota, no és de fiar. Amb aquestes noves etiquetes cal estar molt atent especialment en detalls com el percentatge de sucre, sal i greixos saturats. No el que porta una porció petita sinó el contingut per a cada 100 grams d’aliment. És lògic que els pastissos i dolços tinguin uns percentatges de sucre d’entre un 20 i un 40% però el que no és normal és que uns cereals d’esmorzar en tinguin un 55%.

Tampoc no ens hem de refiar dels productes envasats al «punt de sal» perquè poden portar tota la producció mensual de Cabezón de la Sal. Si encara em queda paciència i el supermercat no ha de tancar, comprovaré que cap dels aliments que vull emportar-me a casa no inclogui components com l’oli de palma o greixos vegetals i evitaré els enunciats tan poc fiables com un correu electrònic de Yahoo.

En aquest apartat, s’han de posar els «tomàquets del nostre hort», les «mandarines de la nostra collita familiar», les «verdures en el seu punt just de maduració, recollides en un dia de sol i acariciades per un vent suau del sud» o el «mató elaborat a mà i amb tècniques ancestrals pels nostres mestres artesans». Amb tantes precaucions ja no em podré prendre ni un vermut els diumenges sense que em senti tan culpable com el toro que va matar Manolete. Sobretot si, a més, se m’acut mirar l’etiqueta de l’ampolla i llegeixo que l’ha elaborat un monjo budista en un monestir grec dels Meteors, una nit de lluna plena, mentre al Vaticà feien el conclave per escollir un nou Papa.

Encara que amb tanta informació, ja no se sap què pensar. El mes passat, l’American Journal of Clinical Nutrition, –hi ha una versió francesa de l’article a Sciences et Avenir (18 novembre 2016)– va publicar un estudi d’uns investigadors canadencs on es demostra que els nens que consumeixen llet sencera són menys obesos que aquells que en beuen de desnatada o de semidesnatada.

Doncs toca comprar llet sencera. Aquí ja no em cal una lupa. Necessito el telescopi Hubble que ho va tenir més fàcil per captar imatges de la col·lisió del cometa Shoemaker-Levy 9 amb Júpiter que per trobar un envàs o una ampolla de llet sencera. Cada cop se’n veu menys a les prestatgeries dels supermercats. Deu ser una espècie en vies d’extinció. Com el linx ibèric.