La negociació del Govern d’Andorra amb la UE del tractat internacional d’associació seguirà marcant l’agenda política, un any més. Hem acomiadat l’any 2016 amb la desfeta de l’intent fallit de pacte d’Estat que fou proposat per DA a tots els partits polítics, i en el qual avui només queden presents dues forces polítiques (DA i PS), compte tingut que SDP finalment se n’ha desentès.

Tot pacte d’Estat per definició requereix un esforç per assolir el consens per part de qui el proposa, i s’ha d’endegar sempre partint d’un paper en blanc en el qual tothom ha d’estar obert a què els altres puguin incorporar les seves aportacions, però aquesta, incomprensiblement, no ha estat mai la proposta de DA que sempre ha volgut anteposar els seus plantejaments a les aportacions de les altres forces polítiques –invocant una malentesa majoria parlamentària–, i que han conduït l’assaig de pacte d’Estat a un estrepitós fracàs.

Un tractat internacional bilateral d’associació a una organització internacional com és la UE és un assumpte d’Estat i de gran abast. La voluntat i la capacitat de l’Estat d’assumir determinats drets i obligacions en el pla internacional, treaty-making power, generalment plasmada per escrit i de forma solemne no és una qüestió menor. I el Govern té un paper insubstituïble, però aquesta competència s’ha d’exercir garantint, en tot moment, el ple acord de totes les forces polítiques i també comptant amb el vistiplau de tots els actors socials i econòmics del país, que lògicament s’han de sentir ben representats en tot el procés negociador.

Darrerament, s’ha posat de manifest que el Govern Martí en l’estadi actual de les negociacions no compta en absolut amb el suport dels principals actors econòmics del país. En aquest sentit, cal destacar les recents veus discrepants tant de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) com de la Cambra de Comerç que estan molt preocupats per com el Govern DA està pilotant la negociació amb la UE.

Si analitzem com s’ha desenvolupat l’inici del primer capítol de la negociació, destaca l’actitud de total submissió a la UE del Govern de DA, seguidisme que de bell antuvi està presidint tot el procés negociador. Primerament, el Govern Martí va acceptar, sense cap tipus d’objecció, la proposta de la UE de negociar un mateix marc institucional amb Mònaco i San Marino, tot i ser plenament coneixedor que tenen una realitat social i econòmica ben diferent de la nostra i la mínima prudència aconsellaria no haver-se plegat a una negociació multilateral.

Pel poc que s’ha pogut conèixer –a causa del secretisme del Govern de DA– fins al moment, el text proposat per la UE no és gens convenient per Andorra perquè comporta una important cessió de sobirania, que no té precedents en cap acord internacional signat per la UE amb tercers. Es tracta, doncs, d’una imposició extraordinària de la UE vers Andorra.

És innegable la importància del marc institucional en qualsevol tractat internacional, i més encara en un acord d’associació amb la UE, compte tingut que aquesta és la part més important del conveni que precisament es destina a definir quines hauran de ser les relacions institucionals entre la UE i l’estat nacional. Per això, s’ha d’estar molt vigilant atès que qualsevol pas en fals en aquesta part del tractat pot comportar una greu afectació per a la sobirania andorrana, que pot quedar seriosament compromesa.

Fins al moment el Govern de DA no està destacant precisament per la seva defensa de la sobirania nacional, ni tampoc per la seva perspicàcia negociadora amb la UE, ni molt menys els que representen el nostre país en la negociació s’estan lluint pel seu coneixement del dret internacional públic.

Entenc que en la negociació del marc institucional –per la seva rellevància– Andorra no es pot permetre fer concessions –gratuïtes i innecessàries– en relació a la sobirania nacional, ja que el Tractat d’associació entre la UE i Andorra –si un dia se signa, es ratifica posteriorment pel Consell General i finalment es valida pel poble andorrà per mitjà d’un referèndum– pot esdevenir, després de la Constitució, el text jurídic més rellevant pel nostre país.

Tota negociació a aquest nivell ha de marcar unes línies vermelles que no es poden passar. Al meu entendre són les següents:

D’entrada sembla que la UE no preveu que el Comitè o Consell d’Associació –que és l’òrgan principal del tractat– sigui un òrgan decisori, sinó més aviat dialogant. Aquesta proposta inicial de la UE és totalment inacceptable per Andorra, compte tingut que el Comitè d’Associació hauria de ser el màxim òrgan decisori del tractat per dirimir les diferències entre les parts. Així, doncs, contràriament al que proposa la UE les decisions s’haurien d’adoptar en el si d’aquest Comitè d’Associació sempre per unanimitat i el consens de totes les parts.
Ensems, cal dir que el referit Comitè en tots els tractats d’associació de la UE amb tercers països és un òrgan eminentment polític, per tant –de manera inexcusable– hauria d’estar representat al més alt nivell que, en la meva opinió, ha de ser en l’àmbit ministerial amb membres del Consell de la UE i membres de la Comissió Europea d’una banda, i per part d’Andorra pel ministre d’Exteriors, essent la presidència del dit òrgan rotatòria. També cal establir amb claredat, i sense llacunes, quines són les atribucions i competències, així com els mecanismes de funcionament d’aquest Comitè d’Associació.

Vistes aquestes consideracions –que només representen una primera pinzellada sobre les negociacions– ens adonem que des de DA, ara per ara, no estan demostrant cap capacitat negociadora per defensar la sobirania del país, sinó tot el contrari, una inexplicable i poc responsable submissió als criteris que ens vénen imposats per la UE, que són totalment excepcionals i sense precedents.

Membre de la Comissió Jurídica de Liberals d’Andorra i professor de Dret Internacional Públic