Contradiccions
El temps està boig. Ara neva, ara plou, ara fa calor i els arbres deuen anar esquizofrènics perduts, com si haguessin vist baixar el riu Valira de color verd fluorescent. Estan disposats a florir enganyats per una primavera més falsa que una moneda de tres euros, sense saber que pot arribar, de sobte amb traïdoria, nocturnitat i premeditació, un front fred d’aquests que apassiona els meteoròlegs i deixar-los tan desvestits com si portessin un dels modelets de la Cristina Pedroche.
Ja deia l’escriptor i intel·lectual nord-americà Gore Vidal que “la vida mateixa és una contradicció” i ell, que tenia fama de misantrop, estimava tant la humanitat que se sentia amb el deure de ser dura amb ella, i li agradaven molt més els clàssics morts que els genis vius. Va ser un personatge tan contradictori com nosaltres mateixos quan defensem la naturalitat i l’autenticitat però pengem, a Instagram, uns selfies més retocats que una portada de l’Hola amb la Preysler i la Carmen Bordiu juntes; fem bondat, menjant coses a la planxa i verduretes de dilluns a divendres i que el cap de setmana duem a terme un càntic a la golafreria que té més decibels que la veu de Jonaina Salvador interpretant Violetta Valéry a l’òpera La traviata a Sant Julià de Lòria. Ens omplim la boca lloant les virtuts de la botiga d’alimentació o de roba del costat de casa i ho comprem tot a Amazon després d’aparcar el nostre llibre de capçalera que era el catàleg dels 3 Suisses.
Realment som la contradicció en estar pur. Difonem als quatre vents les virtuts de l’esport, del mens sana in corpore sano i rodem uns quants quilòmetres amb bicicleta per acabar cruspint-nos un esmorzar de campionat i llavors, ja se sap, els excessos es paguen. Perquè quan participem en alguna competició cicloturística anem tan justets, a causa del consum desmesurat de botifarres amb seques, que hem de recordar el baró Pierre de Coubertin i el seu “l’important és participar” per justificar que, a banda, d’arribar com un fanalet vermell, aquella pujada a la muntanyeta de torn ens ha fet el mateix efecte que l’IPC del mes de febrer.
Seguim com a babaus l’anomenada millor lliga del món de futbol, que és teòricament la de Primera Divisió espanyola i la dels arbitratges desastrosos, la dels estadis que cauen a trossos (Balaídos a Vigo o Riazor a la Corunya), i aquella on només tres de cada 100 futbolistes passa el control antidopatge al llarg de la temporada. A l’hora de fer el tallat del dilluns al matí oblidem, per error o omissió, que els seus organitzadors (La Lliga de Futbol Professional) miren cap a un altre costat amb temes com el racisme, el masclisme i la ultradreta i que, quan hi ha sancions, són simbòliques. Després que el davanter del Betis, Rubén Castro agredís la seva companya, a la graderia del Benito Villamarín es van sentir els càntics de “Alé Rubén alé, no va ser culpa teva, era una puta; ho vas fer bé”.
El propi jugador va dir en referència a aquella acció que no li semblava malament. No va passar res ni tampoc, quan va aparèixer una pancarta de suport a un presumpte violador en els Sanfermines del 2016 entre l’afició del Sevilla a l’estadi del Sadar a Pamplona ni quan, al camp del Molínón (Sporting de Gijón), part del públic imitava els sons d’un mono cada cop que el davanter negre de l’Athletic Iñaki Williams tocava la pilota. No es va produir cap reacció, en forma de sanció dura, amb aquella pancarta de “Shakira som tots” exhibida en el camp de l’Espanyol durant una visita del Barcelona i replicada posteriorment al Camp Nou amb la de “primer negoci xinès sense final feliç” recordant que el president del club blanc-i-blau és l’home de negocis de la Xina, Chen Yansheng.
S’obre un expedient informatiu que mai no se sap quan i com es tanca. I ja està. Si una estrella del futbol defraudaa Hisenda, no succeix res i el propi club inicia una campanya amb el lema “tots som Messi”. Una altra figura que va agredir la seva parella, com Lucas Hernández (Atlètic de Madrid) es va trobar, quan va anar al jutjat, una colla de manifestants amb pancartes de “Stop feminazis” que l’encoratjaven alhora que insultaven a la seva companya. No passa res. Mai. Tot és normal encara que ens sembli absurd, escandalós, delirant i contradictori. Fins i tot quan professors i persones alienes a un centre educatiu de la Seu d’Urgell utilitzen les instal·lacions per veure els partits televisats del Barça, quan són de pagament, que els de franc ja els tenen al televisor de casa. Els visionats tenen lloc a la sala d’actes on hi ha un projector i una pantalla perquè posats a gaudir de l’espectacle que sigui en les millors condicions
Però tot és normal; tant, que el director dels serveis territorials d’Ensenyament a Lleida ho ha emmarcat en la “normalitat de les dinàmiques de grup per afavorir la cohesió entre els docents”. I quina millor manera de fer-ho si no és cantant amb fervor, abans de l’inici del partit aquella estrofa de l’himne blaugrana que diu “tots units fem força”.
Ja deia l’escriptor i intel·lectual nord-americà Gore Vidal que “la vida mateixa és una contradicció” i ell, que tenia fama de misantrop, estimava tant la humanitat que se sentia amb el deure de ser dura amb ella, i li agradaven molt més els clàssics morts que els genis vius. Va ser un personatge tan contradictori com nosaltres mateixos quan defensem la naturalitat i l’autenticitat però pengem, a Instagram, uns selfies més retocats que una portada de l’Hola amb la Preysler i la Carmen Bordiu juntes; fem bondat, menjant coses a la planxa i verduretes de dilluns a divendres i que el cap de setmana duem a terme un càntic a la golafreria que té més decibels que la veu de Jonaina Salvador interpretant Violetta Valéry a l’òpera La traviata a Sant Julià de Lòria. Ens omplim la boca lloant les virtuts de la botiga d’alimentació o de roba del costat de casa i ho comprem tot a Amazon després d’aparcar el nostre llibre de capçalera que era el catàleg dels 3 Suisses.
Realment som la contradicció en estar pur. Difonem als quatre vents les virtuts de l’esport, del mens sana in corpore sano i rodem uns quants quilòmetres amb bicicleta per acabar cruspint-nos un esmorzar de campionat i llavors, ja se sap, els excessos es paguen. Perquè quan participem en alguna competició cicloturística anem tan justets, a causa del consum desmesurat de botifarres amb seques, que hem de recordar el baró Pierre de Coubertin i el seu “l’important és participar” per justificar que, a banda, d’arribar com un fanalet vermell, aquella pujada a la muntanyeta de torn ens ha fet el mateix efecte que l’IPC del mes de febrer.
Seguim com a babaus l’anomenada millor lliga del món de futbol, que és teòricament la de Primera Divisió espanyola i la dels arbitratges desastrosos, la dels estadis que cauen a trossos (Balaídos a Vigo o Riazor a la Corunya), i aquella on només tres de cada 100 futbolistes passa el control antidopatge al llarg de la temporada. A l’hora de fer el tallat del dilluns al matí oblidem, per error o omissió, que els seus organitzadors (La Lliga de Futbol Professional) miren cap a un altre costat amb temes com el racisme, el masclisme i la ultradreta i que, quan hi ha sancions, són simbòliques. Després que el davanter del Betis, Rubén Castro agredís la seva companya, a la graderia del Benito Villamarín es van sentir els càntics de “Alé Rubén alé, no va ser culpa teva, era una puta; ho vas fer bé”.
El propi jugador va dir en referència a aquella acció que no li semblava malament. No va passar res ni tampoc, quan va aparèixer una pancarta de suport a un presumpte violador en els Sanfermines del 2016 entre l’afició del Sevilla a l’estadi del Sadar a Pamplona ni quan, al camp del Molínón (Sporting de Gijón), part del públic imitava els sons d’un mono cada cop que el davanter negre de l’Athletic Iñaki Williams tocava la pilota. No es va produir cap reacció, en forma de sanció dura, amb aquella pancarta de “Shakira som tots” exhibida en el camp de l’Espanyol durant una visita del Barcelona i replicada posteriorment al Camp Nou amb la de “primer negoci xinès sense final feliç” recordant que el president del club blanc-i-blau és l’home de negocis de la Xina, Chen Yansheng.
S’obre un expedient informatiu que mai no se sap quan i com es tanca. I ja està. Si una estrella del futbol defrauda
Però tot és normal; tant, que el director dels serveis territorials d’Ensenyament a Lleida ho ha emmarcat en la “normalitat de les dinàmiques de grup per afavorir la cohesió entre els docents”. I quina millor manera de fer-ho si no és cantant amb fervor, abans de l’inici del partit aquella estrofa de l’himne blaugrana que diu “tots units fem força”.