La imatge de la Isabel sortint de la presó, enviant petons a les seves exaltades groupies rocieres, crec que quedarà marcada a foc al servidor de Google; sols caldrà posar pantojismo.
S’han acabat les nits a la presó amenitzant amb Bello Canto les estones de les seves companyes de talego, que emocionades recordaven els seus xurris tot tararejant Marinero de luces. Fa uns mesos, diaris com El Mundo es feien ressò que la coplista era la jefa del patio, la mother fucker. Que si ara vull sortir a fumar, que si després em porten lomo de caña d’estranquis... Que escolta, tal com va exclamar una vegada que li van privar d’alguna llibertat amb un crit que es van sentir  pels pavellons: «Ésto es una verguenza!». Amb aquell posat que té ,enlairat el mentó i mirant de fit a fit a la carcellera de torn.
La Pantoja vuelve pisando fuerte, surt d’Alcalà de Guadaíra amb la seva gira Hasta que se apague el sol per la geografia de pell de toro, com diria aquell. I fent ple! Personalment he de dir que el títol de la gira podria ser una altra com: «Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra», o «dientes, dientes que éso les jode!». Que em perdonin els seus fans ,que tinc entès per informatius de qualitat com Sálvame que són perilloses. I de moment heu de pensar que inclòs el Palau Sant Jordi s’ha rendit als peus de la diva de la pressó d’Alcalà. Però jo vull fer una crida perquè enceti un nou gènere, el Talegocoplas, que de manera poètica ens parli de l’evasió fiscal pública i notòria que pràctica lo ric, lo pobre i el fill del veí. D’Andorra i de les seves cues de cap de setmana gràcies a l’amnistia fiscal del país de la picaresca. De l’amor pel Muñoz i el desamor de la Zaldívar. De les bosses de brossa plenes de diners bruts i pudents.
Finalment els Narcocorridos són l’assimilació natural d’una qüestió que està normalitzada socialment, i que es transmet de manera cantada. Els herois del poble són transgressors de la llei. Patrons de cultius de drogues. I per altra banda tenim l’estat democràtic que deforma i perverteix el concepte mateix. Governs que creen lleis que afavoreixen multinacionals i familiars dels mateixos administradors. Potser l’únic handicap d’aquest tipus de virtuosa economia són els milers de desapareguts a l’any i el nivell de violència que es viu.