Homologuem els drets socials!!!
Dilluns passat se celebrava l’1 de Maig, Dia Internacional del Treball. A Andorra, però, un cop més de forma diluïda. No és cap secret. El moviment sindical al nostre país és reduït i minoritari. Són pocs els treballadors afiliats a un sindicat i, de fet, la gran majoria són funcionaris perquè gaudeixen d’una seguretat que, malauradament, no existeix al sector privat. Situació que, pel que hem pogut comprovar els darrers dies, ja li va bé a DA. Només cal veure el seu no a la llei de llibertat sindical presentada pel PS i repassar per sobre la reforma laboral que volen impulsar novament escoltant només la veu dels empresaris i fent cas omís a la dels representants dels assalariats.
Al PS vam apostar fermament per una llei que permetés un millor desenvolupament del dret sindical del que hem tingut fins ara, basant-nos tant en la Declaració Universal dels Drets Humans com en els principis de l’OIT. Volíem que els sindicats es convertissin realment en interlocutors vàlids dels treballadors i els hi facilitàvem els mitjans necessaris per funcionar. Enteníem que era el camí per aconseguir que els assalariats prestin els seus serveis en bones condicions i se sentin respectats i considerats, fet que acabaria beneficiant les empreses.
El text, però, no ha estat acceptat per DA, un partit i un Govern que, des del 2013, tenen pendent el compromís, agafat davant el mateix secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-Moon, de desplegar les lleis necessàries per ratificar el Pacte sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’organització. Com a únic argument van indicar que en breu (sense concretar quan) trametran una reforma laboral que només té en compte part de les veus implicades.
Perquè, per realment poder escoltar totes les veus, cal que aquestes tinguin mitjans. Calen interlocutors vàlids i amb els recursos suficients per valorar què es proposa, les seves conseqüències i les seves implicacions. La part patronal, com és normal, defensa el seu posicionament, està organitzada i té recursos per assessorar-se i reflexionar sobre els seus interessos.
I, després, tenim la part feble: l’assalariat. Ho és a tot arreu i per això, les democràcies avançades els hi garanteixen uns drets mínims per fer sentir la seva veu. Justament, per alguns posicionaments de mandataris i representants de la majoria es copsa una por visceral a donar drets als treballadors, un posicionament únicament basat en la visió empresarial i per tant, completament mancat de la visió dual necessària per tenir una societat equilibrada.
Als representants d’aquesta part, els sindicats, els arribaran uns textos que s’hauran d’estudiar per proposar canvis sense tenir recursos per demanar assessorament. Situació encara més preocupant davant unes lleis que, malgrat les contínues declaracions dels representants de DA –potser volent fer allò de repetir molts cops una mentida per convertir-la en veritat– suposaran importants retallades pels ja de per si exigus drets laborals al nostre país. Quins mitjans tenen cada un dels interlocutors per analitzar les conseqüències bones o dolentes de les proposicions de llei?
Novament, un panorama preocupant. Si no canvia molt la cosa, els canvis legals que vol impulsar DA mantindrà la feblesa dels assalariats a qui, a més a més, esquinçaran més drets.
Consellera general del PS
Al PS vam apostar fermament per una llei que permetés un millor desenvolupament del dret sindical del que hem tingut fins ara, basant-nos tant en la Declaració Universal dels Drets Humans com en els principis de l’OIT. Volíem que els sindicats es convertissin realment en interlocutors vàlids dels treballadors i els hi facilitàvem els mitjans necessaris per funcionar. Enteníem que era el camí per aconseguir que els assalariats prestin els seus serveis en bones condicions i se sentin respectats i considerats, fet que acabaria beneficiant les empreses.
El text, però, no ha estat acceptat per DA, un partit i un Govern que, des del 2013, tenen pendent el compromís, agafat davant el mateix secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-Moon, de desplegar les lleis necessàries per ratificar el Pacte sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’organització. Com a únic argument van indicar que en breu (sense concretar quan) trametran una reforma laboral que només té en compte part de les veus implicades.
Perquè, per realment poder escoltar totes les veus, cal que aquestes tinguin mitjans. Calen interlocutors vàlids i amb els recursos suficients per valorar què es proposa, les seves conseqüències i les seves implicacions. La part patronal, com és normal, defensa el seu posicionament, està organitzada i té recursos per assessorar-se i reflexionar sobre els seus interessos.
I, després, tenim la part feble: l’assalariat. Ho és a tot arreu i per això, les democràcies avançades els hi garanteixen uns drets mínims per fer sentir la seva veu. Justament, per alguns posicionaments de mandataris i representants de la majoria es copsa una por visceral a donar drets als treballadors, un posicionament únicament basat en la visió empresarial i per tant, completament mancat de la visió dual necessària per tenir una societat equilibrada.
Als representants d’aquesta part, els sindicats, els arribaran uns textos que s’hauran d’estudiar per proposar canvis sense tenir recursos per demanar assessorament. Situació encara més preocupant davant unes lleis que, malgrat les contínues declaracions dels representants de DA –potser volent fer allò de repetir molts cops una mentida per convertir-la en veritat– suposaran importants retallades pels ja de per si exigus drets laborals al nostre país. Quins mitjans tenen cada un dels interlocutors per analitzar les conseqüències bones o dolentes de les proposicions de llei?
Novament, un panorama preocupant. Si no canvia molt la cosa, els canvis legals que vol impulsar DA mantindrà la feblesa dels assalariats a qui, a més a més, esquinçaran més drets.
Consellera general del PS