A dos anys vista
Si parléssim en termes esportius es podria dir que fa vuit dies els partits andorrans van començar a prendre posicions per la cursa electoral del 2019. I encara que a priori pot semblar aviat no és menys cert que a l’altre costat de la frontera passa tres quarts del mateix (però en aquest cas per les municipals que s’han de fer d’aquí dos anys). Si dissabte dia 20 de maig era Demòcrates per Andorra qui començava a posar fil a l’agulla per trobar el candidat que haurà de rellevar el president Martí l’endemà eren els liberals els qui començaven a moure fitxa. Només quatre dies abans l’excap de Govern Bartumeu també parlava d’una hipotètica candidatura amb Liberals d’Andorra i altres grups per concórrer a unes eleccions de les que, com recordava l’editorial d’aquest diari, n’haurà de sortir el cap de Govern que «signi l’acord d’associació amb la Unió Europea o l’aturi». Per tant, la cosa té transcendència i cal estar atents als moviments que es vagin produint en els pròxims mesos.
El mateix cap de setmana que Andorra començava a engegar la maquinària electoral l’actualitat estava centrada en les primàries del PSOE més enllà del Principat. Amb la victòria de Pedro Sánchez s’endevina un socialisme més ancorat cap a l’esquerra en franca competència amb les tesis de Podemos però si la legislatura espanyola s’acaba quan toca (és a dir, l’any 2020) el context en què es produiran les pròximes eleccions andorranes encara serà el mateix d’ara. És a dir. Amb un govern conservador al sud (el de Rajoy) i un centre dreta amb tints liberals i algun deix socialdemòcrata al nord (el de Macron). Si a això hi afegim que tot apunta que Theresa May guanyarà sense problemes Jeremy Corbyn i que l’expresident de l’Eurocambra, el socialista Martin Schulz, haurà de suar tinta per vèncer Merkel a les presidencials (la cancellera ja li va donar un toc d’atenció fa dos setmanes a la regió més esquerranosa d’Alemanya) és evident que la socialdemocràcia no passa pel seu millor moment. Ara bé, en un món tant canviant com el nostre, on les xarxes socials han accelerat la realitat i la posteritat està a l’ordre del dia, fer pronòstics és massa agosarat. Per tant, aquesta foto finish que ara pot semblar adequada per explicar el context més immediat pot canviar en un tres i no res.
Vist des de fora, les preguntes que em vénen al cap sobre les properes eleccions al Principat són les següents: Qui succeirà Toni Martí a Demòcrates per Andorra? Els liberals es decantaran un altre cop per Josep Pintat o optaran per un procés participatiu que a la pràctica s’assemblarà molt a unes primàries tot i que sense dir-ne així? En cas que es facin s’esmenarà la plana a l’aparell com acostuma a passar sovint o la base beneirà el que decideixi l’executiva? La quarta pregunta que em faig és si hi haurà candidatura conjunta entre els socialdemòcrates de l’excap de Govern Bartumeu, el Partit Socialdemòcrata i els liberals o si la proposta es quedarà en un brindis al sol? Pel que llegeixo aquesta hipotètica llista encara està a les beceroles i qui sap si s’arribarà a consumar. És a dir, que el més calent és a l’aigüera. Però quan algú diu que vol negociar alguna cosa, de facto, ja està començant a negociar perquè empeny tothom a posicionar-se en un sentit o un altre. I encara que d’entrada costa veure una coalició d’aquestes característiques (entre altres coses perquè el 2011 els liberals no es van presentar a les eleccions i alguns dels seus noms van concórrer amb Demòcrates per Andorra) res no es pot descartar a hores d’ara. Si hagués de fer un parell de titulars de tot plegat diria que en definitiva el que proposa Bartumeu és la torna del que va passar fa sis anys i que la fragmentació política de l’espectre ideològic (tant a l’esquerra com a la dreta) dibuixa un escenari molt obert i amb una combinatòria interessant.
De moment, uns i altres es prenen el calendari amb calma. I fan bé. Perquè a dos anys vista poden canviar moltes coses. El panorama pot canviar tant, de fet, que fins i tot pot passar que quan la ciutadania andorrana torni a ser cridada a les urnes es trobi amb un nou estat més enllà de la Farga de Moles i amb una Europa, a diferència de la d’ara, que comenci a virar cap a posicions més progressistes. Que enlloc està escrit que la realitat sigui estàtica i la llei del pèndul, com la de Murphy, és implacable i s’acaba imposant. I és que amb aquestes coordenades no seria estrany que la propera majoria de govern que surti de les urnes el 2019 es torni a decidir pel canto d’un duro (o, dit d’una altra manera, per 17 vots de diferència a Ordino).
Periodista
El mateix cap de setmana que Andorra començava a engegar la maquinària electoral l’actualitat estava centrada en les primàries del PSOE més enllà del Principat. Amb la victòria de Pedro Sánchez s’endevina un socialisme més ancorat cap a l’esquerra en franca competència amb les tesis de Podemos però si la legislatura espanyola s’acaba quan toca (és a dir, l’any 2020) el context en què es produiran les pròximes eleccions andorranes encara serà el mateix d’ara. És a dir. Amb un govern conservador al sud (el de Rajoy) i un centre dreta amb tints liberals i algun deix socialdemòcrata al nord (el de Macron). Si a això hi afegim que tot apunta que Theresa May guanyarà sense problemes Jeremy Corbyn i que l’expresident de l’Eurocambra, el socialista Martin Schulz, haurà de suar tinta per vèncer Merkel a les presidencials (la cancellera ja li va donar un toc d’atenció fa dos setmanes a la regió més esquerranosa d’Alemanya) és evident que la socialdemocràcia no passa pel seu millor moment. Ara bé, en un món tant canviant com el nostre, on les xarxes socials han accelerat la realitat i la posteritat està a l’ordre del dia, fer pronòstics és massa agosarat. Per tant, aquesta foto finish que ara pot semblar adequada per explicar el context més immediat pot canviar en un tres i no res.
Vist des de fora, les preguntes que em vénen al cap sobre les properes eleccions al Principat són les següents: Qui succeirà Toni Martí a Demòcrates per Andorra? Els liberals es decantaran un altre cop per Josep Pintat o optaran per un procés participatiu que a la pràctica s’assemblarà molt a unes primàries tot i que sense dir-ne així? En cas que es facin s’esmenarà la plana a l’aparell com acostuma a passar sovint o la base beneirà el que decideixi l’executiva? La quarta pregunta que em faig és si hi haurà candidatura conjunta entre els socialdemòcrates de l’excap de Govern Bartumeu, el Partit Socialdemòcrata i els liberals o si la proposta es quedarà en un brindis al sol? Pel que llegeixo aquesta hipotètica llista encara està a les beceroles i qui sap si s’arribarà a consumar. És a dir, que el més calent és a l’aigüera. Però quan algú diu que vol negociar alguna cosa, de facto, ja està començant a negociar perquè empeny tothom a posicionar-se en un sentit o un altre. I encara que d’entrada costa veure una coalició d’aquestes característiques (entre altres coses perquè el 2011 els liberals no es van presentar a les eleccions i alguns dels seus noms van concórrer amb Demòcrates per Andorra) res no es pot descartar a hores d’ara. Si hagués de fer un parell de titulars de tot plegat diria que en definitiva el que proposa Bartumeu és la torna del que va passar fa sis anys i que la fragmentació política de l’espectre ideològic (tant a l’esquerra com a la dreta) dibuixa un escenari molt obert i amb una combinatòria interessant.
De moment, uns i altres es prenen el calendari amb calma. I fan bé. Perquè a dos anys vista poden canviar moltes coses. El panorama pot canviar tant, de fet, que fins i tot pot passar que quan la ciutadania andorrana torni a ser cridada a les urnes es trobi amb un nou estat més enllà de la Farga de Moles i amb una Europa, a diferència de la d’ara, que comenci a virar cap a posicions més progressistes. Que enlloc està escrit que la realitat sigui estàtica i la llei del pèndul, com la de Murphy, és implacable i s’acaba imposant. I és que amb aquestes coordenades no seria estrany que la propera majoria de govern que surti de les urnes el 2019 es torni a decidir pel canto d’un duro (o, dit d’una altra manera, per 17 vots de diferència a Ordino).
Periodista