L’exemple de Simone Veil
26 de novembre de 1974: se celebra la primera sessió de debat sobre el projecte de llei sobre la interrupció voluntària de l’embaràs a l’Assemblea Nacional francesa.
17 de gener de 1975: entra en vigor la llei, votada després de 25 hores d’intensos debats el 29 de novembre de 1974, aprovada amb 284 vots a favor, gairebé tots els diputats del centre i de l’esquerra, i 189 en contra. La seva gran impulsora havia estat Simone Veil, llavors, cal recordar, ministra de Giscard d’Estaing, un president de dreta.
Abans de la llei, sense tenir estadístiques fiables, es pensava que a França es practicaven, evidentment en la clandestinitat, uns 300.000 avortaments il·legals l’any. Es feien en condicions poc higièniques i amb gent poc professionals, a qui es va arribar a nomenat creadors d’àngels. En molts casos les dones acabaven mutilades i moltes perdien la vida en l’operació.
Per posar fi a aquesta situació de desesperació per part tant de les afectades com de les seves famílies, els legisladors francesos van votar a favor de la llei, amb la qual es van humanitzar, permetre, limitar i controlar els avortaments. Els partidaris del ‘no’ van invocar que el text seria la porta oberta a la disbauxa, a l’alliberació sexual i a utilitzar l’avortament com a mètode anticonceptiu. Es va arribar a afirmar que França s’ompliria d’escorxadors i abocadors on s’apilarien els cadàvers de petits éssers humans. Veil, rescatada d’Auswicht, única supervivent juntament amb la seva germana de tota la seva família, va ser acusada de voler llençar embrions humans al forn crematori.
La llei té ara més de 40 anys de vida. Les estadístiques demostren que en cap cas s’utilitza com a mètode anticonceptiu ni que França s’ha omplert d’escorxadors humans. El nombre d’avortaments es manté estable al voltant dels 200.000 anuals. La legislació ha permès salvar moltes vides, les de les dones que, per raons diverses i que ningú té el dret de jutjar, han interromput el seu embaràs en bones condicions i en mans de professionals.
43 anys més tard, les dones andorranes no disposem d’aquest dret, ni en els tres supòsits bàsics (perill de vida per la mare, violació i malformació del fetus). Vivim en un país on regna la hipocresia. Marxem fora i avortem en bones condicions als països veïns. Les estadístiques anteriors al 1974 són, afortunadament, història. També a Andorra.
El març del 2013 el Partit Socialdemòcrata va entrar una llei per despenalitzar l’avortament en aquests tres supòsits i que aquests es poguessin practicar, en cas de necessitat, al nostre país. Els 22 consellers que llavors tenia Demòcrates per Andorra al Consell General no van tenir la voluntat d’acceptar-ho. De fet, ni tan sols van voler debatre el text perquè, en sessió celebrada el 18 d’abril, van rebutjar-ne la seva pressa en consideració. Quina llàstima! Quina gran llàstima!
Una postura ben diferent a l’enorme valentia demostrada per Veil. El seu exemple, malauradament, no va ser seguit per altres dones, les conselleres generals de DA la passada legislatura.
Consellera comunal del PS
17 de gener de 1975: entra en vigor la llei, votada després de 25 hores d’intensos debats el 29 de novembre de 1974, aprovada amb 284 vots a favor, gairebé tots els diputats del centre i de l’esquerra, i 189 en contra. La seva gran impulsora havia estat Simone Veil, llavors, cal recordar, ministra de Giscard d’Estaing, un president de dreta.
Abans de la llei, sense tenir estadístiques fiables, es pensava que a França es practicaven, evidentment en la clandestinitat, uns 300.000 avortaments il·legals l’any. Es feien en condicions poc higièniques i amb gent poc professionals, a qui es va arribar a nomenat creadors d’àngels. En molts casos les dones acabaven mutilades i moltes perdien la vida en l’operació.
Per posar fi a aquesta situació de desesperació per part tant de les afectades com de les seves famílies, els legisladors francesos van votar a favor de la llei, amb la qual es van humanitzar, permetre, limitar i controlar els avortaments. Els partidaris del ‘no’ van invocar que el text seria la porta oberta a la disbauxa, a l’alliberació sexual i a utilitzar l’avortament com a mètode anticonceptiu. Es va arribar a afirmar que França s’ompliria d’escorxadors i abocadors on s’apilarien els cadàvers de petits éssers humans. Veil, rescatada d’Auswicht, única supervivent juntament amb la seva germana de tota la seva família, va ser acusada de voler llençar embrions humans al forn crematori.
La llei té ara més de 40 anys de vida. Les estadístiques demostren que en cap cas s’utilitza com a mètode anticonceptiu ni que França s’ha omplert d’escorxadors humans. El nombre d’avortaments es manté estable al voltant dels 200.000 anuals. La legislació ha permès salvar moltes vides, les de les dones que, per raons diverses i que ningú té el dret de jutjar, han interromput el seu embaràs en bones condicions i en mans de professionals.
43 anys més tard, les dones andorranes no disposem d’aquest dret, ni en els tres supòsits bàsics (perill de vida per la mare, violació i malformació del fetus). Vivim en un país on regna la hipocresia. Marxem fora i avortem en bones condicions als països veïns. Les estadístiques anteriors al 1974 són, afortunadament, història. També a Andorra.
El març del 2013 el Partit Socialdemòcrata va entrar una llei per despenalitzar l’avortament en aquests tres supòsits i que aquests es poguessin practicar, en cas de necessitat, al nostre país. Els 22 consellers que llavors tenia Demòcrates per Andorra al Consell General no van tenir la voluntat d’acceptar-ho. De fet, ni tan sols van voler debatre el text perquè, en sessió celebrada el 18 d’abril, van rebutjar-ne la seva pressa en consideració. Quina llàstima! Quina gran llàstima!
Una postura ben diferent a l’enorme valentia demostrada per Veil. El seu exemple, malauradament, no va ser seguit per altres dones, les conselleres generals de DA la passada legislatura.
Consellera comunal del PS