Regular el dret de vaga, una assignatura pendent
Des de fa unes setmanes les pàgines dels diaris del Principat van plenes de la vaga anunciada en protesta per l’aprovació de la Llei de la Funció Pública. I encara que no em correspon a mi parlar sobre l’encert o no de la reforma que vol aplicar el Govern ni de la resposta que ha tingut per part dels treballadors de l’Administració sí que vist des de fora s’endevina que les dos parts s’observen amb un cert respecte. Més o menys com el tanteig d’aquells equips que es miren de reüll i observen els moviments del rival amb l’esperança posada en trobar una solució factible per les dos parts. I això es desprèn bàsicament de dos indicadors. El primer, la iniciativa del Govern de convocar els representants dels treballadors per acostar posicions (d’entrada això ja ha suposat que la primera setmana la vaga no s’hagi materialitzat). I la segona, la resposta de la plantilla d’avisar amb un mínim de 48 hores d’antelació els dies d’aturada. Tot i que el Govern demanava que fossin 72 les hores del preavís trobar un punt mig tampoc és mala estratègia.
D’entrada, el que sorprèn més de tot plegat és que el reglament per regular del dret de vaga (recollit a la Constitució del 1993) no s’hagi posat sobre el paper 25 anys després de l’aprovació de la Carta Magna. Més que res perquè és precisament aquest corpus legislatiu el que hauria de recollir com es regulen les aturades per evitar interpretacions arbitràries i no deixar ningú en el pantanós terreny de la inseguretat jurídica. En definitiva, el desplegament de la llei del dret de vaga és el que hauria de definir qui la pot convocar, amb quina antelació, què passa amb els salaris i la tributació corresponent al dia o dies de vaga, quins serveis mínims són exigibles i quins es poden considerar abusius i arribat el cas qui pot exercir d’àrbitre de la situació. En el cas de Catalunya, per exemple, quan hi ha una convocatòria de vaga el Departament de Treball sempre crida les parts a un acte previ de conciliació, que és una manera d’intentar un acord in extremis. I encara que aquesta fórmula no té per què ser exactament la mateixa, al Principat d’Andorra les preguntes que caldria fer és per què durant 25 anys s’ha deixat aquest buit legal a la legislació. És evident que a les portes d’una vaga del sector públic aquesta pregunta pot semblar extemporània. Tal vegada ha passat perquè el legislador va pensar que aquesta situació no s’arribaria a produir mai. Però el que avui no és probable demà pot ser inevitable i per tant no estaria malament que quan es resolgui aquest conflicte entre el funcionariat i el Govern, el poder legislatiu, que també té iniciativa parlamentària, es posés les piles per portar aquesta qüestió al Consell General.
Ara per ara, i pel que es va coneixent a mesura que avancen les negociacions, el Govern aposta per aprovar la Llei de la Funció Pública tal com està redactada i modular després el que diu a base d’esmenes del grup que li dóna suport, Demòcrates per Andorra, i de la redacció del reglament de la llei. En el primer cas, com defensen els sindicats, potser seria més factible que aquestes esmenes s’obrissin al tràmit parlamentari de forma prèvia per corregir els punts que generen més controvèrsia. D’aquesta manera es podria fer abans que la Llei de la Funció Pública sortís publicada al BOPA. D’altra banda, també és cert que tant important com la llei aprovada és el reglament que es pacta a posteriori, que a fi de comptes és la manera com s’acabarà aplicant el text legislatiu. Des d’aquest punt de vista tampoc sembla descabellada la proposta del Govern de Toni Martí d’atenuar els punts més espinosos a través d’aquesta fórmula.
A banda de la dialèctica entre Govern i funció pública, si finalment s’acaba materialitzant la vaga també caldrà veure qui és més hàbil a l’hora de construir el relat. I m’explico. Quan s’esdevé una aturada laboral tothom intenta imposar el seu discurs. Sense anar més lluny l’Administració (per raons òbvies) tendeix a minimitzar la incidència de la vaga mentre que els sindicats (que són els qui la convoquen) l’acostumen a considerar d’èxit absolut. D’entrada hi ha una sèrie d’indicadors per medir l’èxit o el fracàs d’una vaga (que les dos coses són possibles). I una és la corba del consum energètic, que compara la despesa habitual en un dia laboral amb la què s’esdevé enmig d’una jornada de vaga. Si el consum d’electricitat és molt més baix que l’habitual es considera que la convocatòria ha tingut èxit i si passa a l’inrevés, al contrari. Tot i això cal tenir en compte que aquest mode de mesurar està pensat bàsicament per vagues on para el món de la indústria. En el cas d’Andorra és la funció pública la que està cridada a secundar (o no) la vaga, de manera que caldrà filar més prim a l’hora d’interpretar aquest indicador. D’altra banda, la principal afectada d’una vaga (a banda del Govern i dels mateixos implicats) és la ciutadania. Quin nivell de suport té aquesta convocatòria entre els andorrans i residents que no treballen en el sector públic? Veuen amb bons ulls la convocatòria o no en comparteixen els motius? Aquests, juntament amb el per què encara no s’ha desplegat la reglamentació del dret de vaga, són algunes de les preguntes que caldrà respondre els pròxims dies tant bon punt se sàpigui la resultant de tot plegat, que és d’esperar que es basi en aquella màxima anglesa del win-win. És a dir, que tothom hi surti guanyant una mica.