PUBLICITAT

Aleshores, com queda Europa?

Alemanya tindrà un govern estable sense oposició parlamentària fins al 2021 (i això, malgrat la gran pèrdua de terreny soferta pel partit de Merkel i la social democràcia).


El més important a destacar a Alemanya, després de la materialització d’aquesta Gran coalició, és el canvi de testimoni en el ministeri de finances. Passarem d’una visió ortodoxa (i una miqueta euroescèptica, diria jo), cap a un visió keynesiana i ferventment integracionista.
A partir de la formació d’aquesta Gran coalició, esperem una política fiscal més expansiva (no necessàriament a Alemanya, on la llei d’equilibri pressupostari impedeix dispendis excessius, però sí a nivell de «menor vigilància» sobre la despesa de la resta de països), i política comunitària més integracionista. En definitiva: més despesa i més «risk-sharing». 


Sobre això últim, el programa financer de l’SPD està alineat amb les pretensions de Macron, i encara que això no significa que el president francès obtindrà tot el que pretén, sí implica que veurem reformes en tot allò relacionat amb la mutualització de riscos.
Però alerta! Aquesta finestra per a les reformes integracionistes es tancarà aviat; amb la celebració a l’octubre de les eleccions regionals a Bavària, on és d’esperar, vistes les dinàmiques, nous avanços del nacionalisme i anti-integracionisme.


Per això, qualsevol avanç que no s’hagi aconseguit entre avui i l’octubre (7 mesos), s’haurà de posposar fins al 2020 (doncs el 2019 hi han eleccions al Parlament Europeu).

Itàlia


Ja hi ha persones que diuen que podem «aparcar» els temors sobre la inestabilitat política a Itàlia. La veritat és que el resultat ens diu ben poc sobre la composició del proper govern a Roma, i molt em temo que trigarem mesos a saber-ho.
En clau positiva (predominant, avui) hi ha els que llegeixen que l’anarquia (representada pel moviment 5 estrelles) no aconsegueix vots suficients per governar en solitari. 


Fent un exercici d’honestedat, un NO pot deixar de veure que el partit anarquista 5 estrelles ha tret més vots que cap altre partit. No diré res més, però crec que això representa un missatge de llarg termini (i de profunditat). Qui vulgui veure-ho, bé. Qui no ho vulgui, allà ell.
En clau d’integració Europea, el fort paper que jugarà el nacionalisme de la Lliga significa que Itàlia, probablement, s’alineï amb els seus homòlegs d’Holanda, on el primer ministre holandès ja va rebutjar la proposta federalista de Macron. Curiós, no creuen? A Alemanya lluiten per integrar i ajudar més als països «pobres», mentre que aquests últims poden no deixar-se integrar. Suposo que tot dependrà de les noves condicions.


El nou primer ministre serà, o bé Tajani (candidat de Berlusconi), o bé el tecnòcrata centre-esquerrà Pier Carlo Padoan, o bé l’actual primer ministre Paolo Gentiloni, però aquest primer ministre (govern) probablement no duri més d’1-2 anys. Sí senyors/es. Al cap i a la fi, què podem esperar d’un país que ha tingut 65 governs en 70 anys?


A manera de conclusió, que és el que els interessa a vostès, el resultat electoral deixa com a opció més probable una coalició (majoritària o minoritària, en funció de si s’hi incorpora al PD de Renzi), que donarà lloc a un govern que no posarà en perill la pertinença d’Itàlia en l’Euro, ni canviarà substancialment el programa de recapitalització bancària. 


El que sí que veurem, amb gairebé tota probabilitat, és una nova relaxació fiscal (cortesia, també, de la Gran Coalició a Alemanya). De fet, la laxitud fiscal a Itàlia ja s’ha començat a notar fins i tot abans de les eleccions. No tinc clar que això sigui bo amb un nivell de deute del 135% del PIB. 


Sigui com sigui, i atès que el cicle econòmic sembla haver «tocat» també Itàlia, gairebé que podem minimitzar el risc d’una crisi a nivell «euro» a curt termini.


Així és com queda, a grosso modo, la nostra vella i complexa Europa. Espero que ens puguem tornar a entendre, malgrat els més de 60 idiomes que es parlen en el vell continent. Gaudeixin-la.

Comenta aquest article

PUBLICITAT