PUBLICITAT

Demanant l’impossible els somnis es fan realitat

La Cambra de Comerç d’Andorra ha encarregat un estudi sobre la viabilitat de construir un aeroport en territori andorrà. La primera fase, segons es feien ressò els mitjans la setmana passada, es basa en la ubicació de la infraestructura. Si això ja no es veu factible no s’encarregaria el segon estudi, que es basaria en l’impacte sonor. I arribats en aquest punt hom es pregunta si és aconsellable tenir dos aeroports en una distància geogràfica tant pròxima (l’hipotètic nou aeroport i el d’Andorra-la Seu) tot i que siguin complementaris. La resposta, com en tot en aquesta vida, depèn de diversos condicionants que cal analitzar amb cert deteniment.
Però anem a pams. D’entrada les dificultats de construir un aeroport en espais geogràfics d’orografia complicada no és cap problema. I Mònaco o Gibraltar en serien bons exemples. L’altra cosa és si la ràtio de població que hi ha entre Andorra i Catalunya per un costat i França per l’altre és prou alta perquè puguin coexistir dos aeroports a tant curta distància. En aquest punt és paradigmàtic el cas de París, amb dos grans aeroports com el Charles de Gaulle i el París Orly. Entre ambdós infraestructures hi ha una distància de 35 quilòmetres. No massa menys que la que hi podria haver entre l’aeroport d’Andorra-la Seu i el que es construís en territori andorrà. La diferència rau en què París té una conurbació urbana d’11 milions d’habitants que fan totalment necessaris aquests dos aeroports.
Ara bé, el que cal preguntar-se (i això ja hauria de ser un debat de país) és si Andorra necessita aquest aeroport. La Cambra de Comerç sostè que sí (i les seves raons deu tenir) però afrontar una iniciativa d’aquestes característiques no és poca cosa i cal filar prim. D’entrada és cert que per les seves dimensions l’Aeroport d’Andorra-la Seu només pot rebre vols d’avions no massa grans. El que es vol amb el projecte que impulsa la Cambra de Comerç és una infraestructura que permeti l’arribada de vols transoceànics que puguin connectar Andorra amb el món sense passar per cap altre aeroport (i això no és tant mala idea). De fet, per molt agosarada que pugui semblar ara la iniciativa hi ha una frase del Maig del 68, del que ara se celebra el mig segle, que diu: «Demaneu l’impossible». Sense anar més lluny, a la passada edició de la Trobada d’Empresaris al Pirineu que es va celebrar la setmana passada a la Seu d’Urgell també es va escoltar una proclama d’aquestes característiques. El gerent de la cadena de restaurants Teresa Carles, que impulsa un gran centre de producció d’aliments vegetarians a Belloch, va dir durant la taula de casos d’èxit exactament això: «Quan teniu molt clara una cosa i la voleu fer potser la història us acaba donant una oportunitat». I vaig més enllà. En un dels primers plens que vaig cobrir com a periodista (i d’això fa ben bé 18 anys) una regidora li va dir a un altre que el que demanava era una utopia. «Les utopies s’han de votar sempre», va respondre l’edil. I és que sense un punt de somni i d’ambició no s’hagués mogut mai gran cosa a la història.
Encertat o no, el projecte que planteja la Cambra de Comerç tot just està a les beceroles, tot i que pel que sembla ja hi hauria inversors interessats en apostar per aquesta iniciativa. Una altra de les preguntes que cal fer-se és si la climatologia no seria un factor advers segons el lloc on s’acabi ubicant. I és que tothom sap que el clima és més dur com més amunt del Principat es vagi. I si les nevades són copioses i importants (aquest any n’hem tingut un tastet) potser seria pitjor el remei que la malaltia. Perquè és evident que depèn d’on es faci es podria convertir en un dels aeroports a més alçada del món (de més alçada entre els aeroports amb vols intercontinentals, s’entèn). Tot plegat són preguntes que cal fer-se a l’hora de tenir en compte una iniciativa d’aquesta envergadura, que ni un aeroport es fa en quatre dies ni el seu cost permet experiments gaire agosarats. Per això cal tenir molt clar a quin públic potencial s’adreça tot i ser una evidència que Andorra és una potència turística i pot ser ambiciosa amb el perfil que busca. Tot i això, i vist des de fora, el del nou aeroport sembla més un projecte pensat per captar turisme de nivell de mercats amb alt poder adquisitiu que no pas una infraestructura per donar servei a la pròpia ciutadania del país. Des d’aquest punt de vista sembla més factible la idea llançada fa uns mesos d’impulsar una línia de ferrocarril que connectés amb Tolosa que l’aeroport en sí. I més quan el de la Seu d’Urgell encara no ha pogut donar tota la seva potencialitat a causa del retard de la implantació del sistema GPS. Quan la tingui, quan l’Estat espanyol desencalli aquest sistema de primer ordre perquè pugui funcionar a ple rendiment, potser serà el moment adequat de valorar si cal o no un altra infraestructura d’aquestes característiques. Si es veu d’entrada que queda petit i que no respon a les necessitats que el teixit productiu del país esperava tindrà tot el sentit del món optar per un segon aeroport. Si no és així potser no cal embrancar-se en una empresa d’aquestes característiques i optar per apostes igualment ambicioses com la del ferrocarril. Més que res perquè si es fan les coses amb pressa es corre el risc que potser ni l’un ni l’altre aeroport acabin d’enlairar-se (mai millor dit) i que l’objectiu, que és la millora de les comunicacions internacionals d’Andorra com recordava fa uns mesos la Cambra de Comerç, no s’acabi de complir.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT