Potser caldria callar menys
Avui m’han fet una pregunta que m’ha fet reflexionar: «De què serveix dir la teva opinió?». Després de quedar-me uns segons en silenci, només se m’ha ocorregut contestar amb una altra interrogativa: «De què serveix no dir-la?».
Una societat sense opinió és una societat sense coneixement. Quan et pares a pensar en el que t’envolta, en el que t’afecta i en el que vius, el teu cervell (automàticament) crea una opinió. Si no és així, és que alguna cosa falla. L’opinió pot ser bona, dolenta o neutral. No importa, però hi ha de ser. Tan s’hi val si és una opinió filosòfica o si tan sols és un sí o un no en relació a un fet, a una situació, a una persona... En el moment en què raones, opines. Llavors, si som capaços de crear aquesta opinió, perquè no l’hem de dir?
La lliure expressió és un dels béns més preuats que tenim. Si es compleix o no ja és un altre debat que m’agradaria abordar en una altra ocasió. Però partint de la base que –en principi– tenim la possibilitat de dir el que creiem (sempre que sigui amb respecte), veig totalment necessari que es vulgui opinar. És cert que hi ha refranys que no ajuden, com «les paraules se les emporta el vent» o «val més un fet que mil paraules». Soc partidària d’actuar com la que més, però això no implica que opinar sigui un tret de feblesa i de no actuació. Per què dic això? Perquè, sovint, la pregunta «de què serveix donar la teva opinió?» va acompanyada de l’afegitó «si el que importa és actuar». Veritablement, són dues accions que poden i haurien d’anar lligades de la mà. I és que al contrari del que molts arriben a pensar, les paraules sí que tenen poder.
Quan ídols com Martin Luther King, Susan B. Anthony o Frederick Douglass (entre molts altres) van fer públics els seus famosos discursos, estaven opinant. Òbviament, aquelles paraules estaven sostingudes per molts fets, moltes lluites i molts anys de reivindicacions. Però al cap i a la fi, tot va començar amb una opinió sobre un fet que els estava afectant. Per tant, serveix d’alguna cosa dir la teva opinió? Sí, de molt. Ja no per alçar revolucions o per canviar el món, que també. Si no per ser conscient del que passa al teu voltant i per tenir el criteri suficient de decidir si allò que vius o que t’afecta és bo o dolent per a tu. I en conseqüència –si es vol– actuar.
Ara bé, dir la teva opinió significa criticar tot el que fan els altres? Per descomptat que no. Hem dit que una opinió pot ser bona o dolenta, una no té més valor que l’altra. Doncs opinar tan sols significa tenir coneixement propi per alguna cosa i defensar allò que penses. A vegades, fins i tot, cal ser valent i generar una opinió sobre un mateix. Per aquest motiu, em sap greu comprovar que encara hi ha gent que creu que una opinió no té valor o que creu que és millor estar callat per por al que puguin pensar. L’opinió és una de les poques coses que mai se’ns podrà arrabassar i que tenim el dret i deure d’utilitzar. Al cap i a la fi, potser caldria que opinéssim més i que calléssim menys.