Francesc Guillaumet Periodista

Ariadna Gil es pregunta a Soldados de Salamina (la versió cinematogràfica de la novel·la homònima de Javier Cercas) què és un heroi. D’alguna manera la pel·lícula de David Trueba aprofundeix en aquesta tesi durant tota la trama per fer notar que heroi és, per exemple, aquell jove soldat republicà que havent pogut delatar la fugida d’un dels fundadors de la Falange pel santuari del Colell (a Girona) no ho fa i tot i haver mirat fit a fit a Daniel Sánchez Maza diu als seus companys que en aquella zona ja no hi ha ningú. I és que la història dels herois és diversa i és, precisament, en les situacions de conflicte com les guerres que han assolat el vell continent quan afloren gairebé del no-res aquestes persones fetes d’una altra pasta. I d’una altra pasta són, sense anar més lluny, anònims com el fotògraf Francesc Boix, que jugant-se literalment la pell en un dels camps de concentració de més infausta memòria, com va ser el de Mauthausen, van aconseguir conservar proves per incriminar importants jerarques nazis als judicis de Nüremberg i de Dachau.

Francesc Boix és, doncs, el protagonista de la cartellera d’aquesta setmana (cal esperar que per moltes més). Nascut al Poble Sec el 1921, la seva vida va estar encaminada des de molt aviat cap a al fotografia. Les seves instantànies van aparèixer publicades en setmanaris com Juliol tot i que els avatars de la història van fer que ben aviat la Guerra Civil trunqués la vida de milers de persones, entre elles la del fotògraf del Poble Sec. Francesc Boix es va allistar a la 30 Divisió de l’Exèrcit Republicà, la històrica Columna Macià-Companys. Hi va anar com a fotògraf i des d’aquest lloc privilegiat va documentar alguns dels episodis més importants del Front del Segre, la que va ser la darrera línia de defensa de l’Exèrcit Republicà quan el bàndol feixista va aconseguir fer-se amb la victòria de la incruenta Batalla de l’Ebre. Va ser durant aquests anys quan Francesc Boix va captar instantànies des de Vilanova de la Barca fins al Montsec (en concret a Vilanova de Meià) passant per Linyola. D’aquesta població del Pla d’Urgell en destaca la imatge de Víctor Torres mentre el germà del poeta Màrius Torres, que anys més tard va ser secretari de Tarradellas i diputat de l’ERC liderada per Heribert Barrera, arengava les tropes. Des de Vilanova de Meià estant Francesc Boix també va retratar l’escriptora Teresa Pàmies i altres capítols d’aquells darrers dies de l’Exèrcit de la República abans d’iniciar la retirada cap a Barcelona i, d’allí, cap a l’exili. Tot aquest fons va ser adquirit e 2013 per la Comissió de la Dignitat i un cop acabat l’inventari es va cedir a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Precisament el camí de l’exili va ser el que va seguir el fotògraf barceloní. Un cop a França es va allistar a les brigades de treballadors estrangers de l’Exèrcit Francés, una unitat que no entrava directament en combat però s’encarregava de donar serveis auxiliars a les tropes, fins que el 1941 va ser capturat amb el seu batalló prop de Lorena. Amb altres 1.500 republicans va ser enviat a l’infaust camp de concentració de Mauthausen, on atesa la seva formació professional va ser destinat a l’arxiu de fotografia. Potser sense saber-ho els nazis van començar a cavar la seva pròpia tomba amb aquesta decisió. Des d’aquest laboratori, que es feia servir com a servei d’identificació destinat al revelatge d’imatges i fotografia d’estudi, Francesc Boix va començar a construir una de les argúcies més dignes que s’han fet mai a la història de la humanitat. Segons explica l’historiador Fernando Bermejo a Francesc Boix, el fotógrafo de Mauthausen, els responsables d’aquest camp de concentració tenien la costum de fer-se fotografies en aquest laboratori. Ja el 1943, quan les coses pintaven bastos per l’exèrcit de Hitler, es va ordenar la destrucció de tot aquest material. Però Francesc Boix va aconseguir salvar, almenys, fins a 20.000 negatius. Es conta que es va servir d’uns joves espanyols que tenien permís per entrar i sortir cada dia de Mauthausen per guardar el material, tot i que algunes versions també conten que ell mateix en va amagar milers. Gràcies a la seva valentia (Boix es jugava la vida si l’arriben a enxampar) es va aconseguir provar els crims contra la humanitat dels oficials de la S.S. als judicis de Nüremberg i de Dachau, entre ells Kalten Brhuner, l’home de confiança de Himler. Sense anar més lluny a Nüremberg es van projectar fins a 119 fotografies que Francesc Boix va aconseguir salvar de l’ordre de destrucció que havien ordenat els responsables del camp.

Ara, la realitzadora Mar Tarragona ha tingut l’encert de portar aquesta història a la gran pantalla, una història (El fotògraf de Mauthausen) protagonitzada per Mario Casas que ens recorda que un dia hi va haver un valent que es va jugar la pell per donar constància dels crims contra la humanitat que havien comés els jerarques de l’Alemanya nazi. Tot i la seva gesta, però, Francesc Boix no va poder acabar de veure acomplert els seus somnis. El PERIÒDIC recordava aquesta setmana arran de l’estrena de la pel·lícula que no va poder fer realitat el desig de retrobar-se amb la seva germana el 1948 al Pas de la Casa, el lloc on havien convingut de fer-ho després que el seu pare hagués mort poc després de sortir de la presó com a «represaliat republicà», segons explicava aquest diari. Pocs anys després Francesc Boix moria a França, una mort prematura que va truncar una carrera brillant que en aquells dies es vehiculava a través del diari La Humanité i que va posar punt i final a la biografia d’un home que es va jugar al vida perquè els crims contra la humanitat del règim nazi no quedessin impunes.