La tribu correcta
El darrer brindis, va! – La Maria va alçar la copa, i mirant als ulls de les set amigues va pronunciar un desig -Per una vida plena d’amor, amistat i reptes, per tot el que ens has regalat i el que viurem juntes , feliços cinquanta Elsa!- El so de les copes va trencar uns segons de profund i emocionat silenci. Totes eren conscients del tresor que compartien i que havien construït en més de 35 anys.
La celebració l’havien preparat amb cura i amb la inestimable ajuda del marit de l’homenatjada, perquè fos una gran i inesperada sorpresa. I així ho van viure, amb la intensa emoció i l’alegria característica de les seves trobades. Comentar la vida, riure, recordar i somiar. Així podien passar-s’hi hores i hores. Aquella nit van gaudir amb els cinc sentits de la bona amistat. Compartien la certesa de posseir un bé que s’ha de cuidar. I eren conscients que per la qualitat i fortalesa de la seva relació formaven una tribu correcta (1). Les seves parelles ho van entendre i respectar des del primer moment i si al principi aquella relació va ser percebuda per algú com quelcom aliè, la força i positivisme del grup els va anar convertint en els principals còmplices i valedors.
Al darrer brindis, van seguir càlides abraçades de comiat. A primera hora del dia següent unes se’n tornaven a París, Madrid i Andorra i la resta a capbussar-se en la realitat d’una ciutat com Barcelona, intensa, exigent i sovint asfixiant. Un dels cotxes va acompanyar a l’Elsa a casa. Feliç i exultant va acomiadar-se. Quan es va trobar davant del portal va introduir la mà a la bossa per agafar les claus. Inquieta va remenar i buscar, quan un pensament la va assaltar, no tenia les claus de casa ni tampoc el mòbil i va visualitzar-se hores abans deixant a la tauleta de nit les claus i el mòbil, convençuda que anava afer un mos ràpid amb el seu marit.
Ara, eren les quatre de la matinada i no hi havia una ànima al carrer. Va tocar insistent l’intèrfon suplicant que ell es despertés, però res, dormia amb taps a les orelles i era molt improbable que ho sentís.
Un sentiment de por la començava a abordar. Va buscar unes pedretes a terra i les va llençar contra la finestra de la seva habitació. Però res. Volia pujar a casa, treure’s la roba i dormir una estona abans d’anar a treballar. Sabia que l’única opció era trucar al mòbil del seu marit i intentar que es despertés. Amb pas decidit va caminar carrer amunt per buscar un taxi. Va estar de sort, uns minuts després va poder parar un. -Bona nit, disculpi, no vull fer cap trajecte, només voldria trucar al meu marit, em permet el seu mòbil?-Va dir gairebé implorant. L’home, no entenia res. Portava una nit desastrosa i no donava crèdit al que aquella dona li estava demanant. Ella va començar a explicar-li nerviosa la inversemblant situació . -Està bé! – la va tallar- digui’m el número- Li va marcar i es va sentir el to de la trucada, sis, set, vuit vegades i res, ningú a l’altre costat. Era previsible, els taps estaven fent la seva feina i ell no sentia res.
El temps passava i el comptador del taxi també. Ella va mirar el rellotge. Eren gairebé quarts de cinc. Havia de descansar unes hores abans d’anar a treballar. La mirada del taxista, entre incrèdula i malhumorada començaven a violentar-la. Havia de buscar una altra opció. -Doncs, si us plau, porti’m a l’hotel que estigui més a prop-. En dos minuts el taxi parava just davant de l’Hotel Mikado. Va pagar i va entrar. Va polsar el timbre i un home badallant la va atendre. Ella no va donar cap explicació. Només volia arribar a l’habitació i descansar. Va pagar i amb la clau a la mà va pujar per les escales al primer pis. Esgotada i encara angoixada va entrar a l’habitació, es va treure les sabates i es va estirar damunt del llit.
Es preguntava com li podia haver passat això, recordava la por que va sentir al carrer i es demanava com una nit fantàstica es podia transformar, tot d’una, en un mal son. I de sobte i entre tots aquells pensaments, del seu rostre mig adormit va aflorar un somriure d’orella a orella.... veuràs demà quan ho expliqui a les amigues.
(1)Dan Buettner, El secreto de las zones azules.