Predisposició al diàleg
Les accions polítiques requereixen diàleg per a intentar arribar a un consens el més ampli possible. Aquest és un procés que oculta una gran complexitat donat que, en un gran nombre d’ocasions, el punt de partida d’aquells qui participen en l’assoliment de consensos està allunyat de les expectatives dels interlocutors.
El llenguatge i la comunicació són dues dimensions que constitueixen la nostra condició humana i teixeixen la nostra cultura, societat, realitat i identitat. Ambdós es troben immersos en una subjectivitat que, més enllà de resultar un error en allunyar-se d’un llenguatge i comunicació objectius, actuen com una gran font de riquesa en els processos de presa de decisions i, en general, en la nostra vida quotidiana.
Aquesta subjectivitat, anteriorment esmentada, es veu contaminada –en determinades ocasions– per l’existència de prejudicis i interessos individuals que entrebanquen i dificulten la transmissió i la recepció d’informació útil i necessària per a la resolució de conflictes i l’assoliment d’enteses per al bé comú.
La solució a aquests entrebancs apareix en el moment en què ambdues parts identifiquen les seves diferències i s’obren a apreciar i comprendre els posicionaments contraris igual que es pren consciència de l’existència de percepcions d’esdeveniments diverses entre les parts. Aquest és un aspecte rellevant a tenir en compte en el marc de la situació política actual d’Andorra, ja que la incapacitat de prendre consciència sobre aquestes diferències crea un mur que esquinça qualsevol possibilitat de comunicació entre les parts.
La incapacitat per a prendre consciència sobre l’existència de diferents punts de vista, allunya a molts de la possibilitat d’identificar un conflicte que és latent i que, a la llarga, perjudica a totes les parts implicades amb el bloqueig de qualsevol mena d’acció. Per tant, més enllà d’invertir quelcom tan valuós com és el temps en queixes i activitats allunyades del conflicte, el que és realment important s’inverteixi aquest recurs en la recerca i obtenció de solucions.
Clar està que, per tal d’assolir un bé comú, és de gran importància la identificació del problema comú a través de quelcom tan important com és l’existència de voluntat per entrar en el joc del diàleg que, més enllà d’existir amb la finalitat d’arribar a consensos, es caracteritza per la necessitat de competències com són l’escolta activa, l’empatia, la negociació… Aquestes competències no sempre es troben presents en la resolució de conflictes, provocant l’aparició d’estils d’afrontament caracteritzats per la confrontació o el control en què una de les parts sempre acaba caient en l’error d’intentar satisfer els interessos i necessitats propis per sobre dels de l’altra part.
A la llarga, quan tots ens trobem afectats i immersos en un mateix problema, més enllà de trepitjar aquells amb qui ens trobem pel camí, res millor que adoptar una actitud de compromís davant el conflicte per tal d’esforçar-nos a apropar postures i cedir en alguns aspectes per tal d’aconseguir resultats que satisfacin a totes les parts i el més important, als ciutadans, per tant, en aquests casos sempre m’ha agradat la frase «en parlem».
Finalment i com a reflexió personal, considerar i tenir en compte que no ens trobem immersos en un camp de batalla en què es juga un combat de forces sinó que ens trobem immersos en un camp d’adversitats que caracteritzen la vida i en el que més que mai hem de tenir present el nostre escut (virtus unita fortior), ja que, en la majoria de vegades, el tot és molt més que la suma de les parts.